I aquest ha estat sense dubte un any molt i molt especial! L'embaràs primer i l'arribada del Max fan d'aquest any que acaba una dolça etapa que sempre duré al cor. Han sigut moments molt intensos, dolços, d'alegria infinita, també alguns de patiment i dubtes.
Una experiència ben nova que estem descobrint .
I el 17 pinta bé. Casament a la vista i anar descobrint com creix el Max! Segur que serà molt i molt interessant!
Gràcies per aquest any!!
Primer Nadal amb el Max! I ha sigut especial! És clar que si 😊 hem cagat el tió, hem estat amb família i el Max s ha portat de fabula!
Ara anem camí al Palau de la música, ens han regalat entrades els papes per anar a veure Beethoven i Txaicosqui
😊😊😊
El Max es queda amb els avis, i nosaltres a disfrutar una mica! Teníem ganes de tenir una sortida de novios ☺️☺️☺️
No hi ha dret. No s'hi val. Estic encara molt enrabiada amb el full de puta del Martí. Per què vaig aguantar tants anys humiliacions constants? Per què vaig permetre que em tractés tant malament?
Ell és un imbècil, però per què no vaig ser capaç de parar?
Per què aguantar durant anys que em fes fora del llit a patades, que m'humiliés, que la violència activa i passiva fos normalitzada.? Per què li justificava jo que trenqués coses? Per què?
M'enrabia moltíssim que jo no fos capaç de sortir me'n. Que a sobre el justifiqués davant de tot i tothom.
Em fa tanta ràbia que pugui estar fent mal a una altra persona. A una altra noia.
I el Max riu quan el faig riure, i a vegades fins i tot se li escapa el somriure, i em segueix amb la mirada a tot arreu, i s'enfada, i em busca. I es dóna la volta, de dalt a baix, de moment.
I menja papilles, de cereals i fruita, i les menja molt bé!
I m'ocupa tot el dia , i gran part de la nit!
Cinc mesos han passat ja, i se m'han passat volant!
El Max està costipat. Molt costipat. Té mocs que li fan fàstics i no vol menjar. Plora molt. Moltíssim. I a nosaltres se'ns trenca el cor. Fa tanta peneta!
Ostres, fa patir molt. Per sort no té febre, ni els mocs han baixat al pit, als pulmons. Però està fet una coca.
Quin patiment... És cert que fan patir els fills!
L'estimem tant que sentir-lo plorar ens trenca el cor.
I nosaltres ens morim de pena, i de son! Perquè encara es desperta 2 cops, sobre la 1 i sobre les 5.
El trobem a faltar, però també dormim millor, tot sigui dit.
Es fa gran? Si, molt ràpid... Massa ràpid!
A vegades passa que topes amb persones que no t'entenen. O que no s'entenen a elles mateixes. Aquestes persones sempre han trobat en mi una persona amb qui descarregar-se. Una llàstima.
L'Stefan pensa que sóc C. , que tinc un greu problema de r. No sé com s'ha fet aquesta idea, ni d'on l'ha treta, però la sosté per sobre de tot. I m'ha destrossat. Una mica només. Tampoc l'he deixat que m'acabés trencant, però déu n'hi do. Quin mal m'ha fet. I no n'és conscient, n'estic ben segura. Però m'ha acusat basant-se en una realitat que s'ha creat dins del seu cap. I quin mal m'ha fet. Com m'ha ferit.
L'he bloquejat al telèfon. Em fa pànic trobar-me'l per Vilanova, no vull veure'l en una temporada.
Quin mal li he pogut fer? Què he fet malament?
Una llàstima quan t'esquerden l'ànima.
Estava de molt poquet, tot just feia ni una setmana que sabia que estava embarassada. Però què dur que és. Què dur és que la il·lusió que tens es trenqui. I el patiment físic. Dolor dins i fora.
La planyo, però també sé que es passa. Al principi és dur, un pal. Però passa, passa. El temps cura i permet refer-se
M'he recordat dels meus Oriols. Els porto sempre amb mi. Quant vaig patir!
Avui miro el Max i sembla que faci una eternitat. Que el passat fos un conte macabre. Però què malament ho vaig passar.
Quan no pot ser, no pot ser. I la naturalesa és sabia.
Desitjo que la C. Tingui més sort que jo, i que la propera vegada vagi tot molt bé.
És difícil d'entendre com enyoro donar-li pit al Max. Encara hi somio, que s'agafa al meu pit i s'alimenta.
No ha pogut ser, però dos mesos i mig després encara hi somio.
L'estimo tant!
Ara entenc la frase que ens deien : disfruteu que passa molt ràpid! I és ben cert! El Max és un nadó, però ja no és un recent nascut.
Disfruto molt amb ell, normalment és un nen tranquil i alegre. Riu amb molta facilitat, i és senzill fer la vida amb ell.
Passegem molt, tot el dia. A ell li agrada (crec) i jo ho necessito. Necessito que em toqui l'aire, si no les parets se'm cauen a sobre.
Vaig a nedar dos o tres dies per setmana, que l'esquena em fa mal. Intento aprimar me una mica, i poc a poc ho vaig aconseguint, però és difícil..
Faig molts petons al meu fill. El nostre fill. ( encara se'm fa estrany que tingui un fill!) li faig molts petons, no sigui que després no li agradin i no me'ls deixi fer! L'abraço, l'alço i poso els meus llavis a la seva galta, o al coll, i comença el meu atac de petons. I li agraden, riu i els espera 😊
Quan tens un fill s'activa el botó del patiment.
El Max fa 5 o 6 dies que ha canviat el patró de menjar. Ha passat de menjar molt bé a no voler menjar.. I a mi se m'han activat totes les alarmes.
Em fa patir que no mengi, o que no dormi prou. Avui ha dormit fatal (i de pas sigui dit, jo també), i durant el dia tampoc ha dormit gaire. Ara fa una horeta s'ha adormit com un tronc sobre meu.
Havíem d'anar a Cubelles a berenar amb la Victòria i la Maria, i he decidit no anar-hi ja que em fa peneta despertar lo. Millor que dormi i descansi, que és tant necessari per ell com el menjar.
Tornant al tema del patiment... Aix, crec que ho hauré de treballar. Pateixo molt per ell, i crec que ho fem prou bé. Em queda el dubte. D'alguna manera (estúpida) em culpabilitzo de que no mengi, o de que dormi malament.
Crec que la culpa, que tantes males passades m'ha fet en el passat pot tornar-me a menjar si no la poso a ratlla. Escriure m'ajuda a veure-hi una mica més clar.
El Max està dormint, però fa una hora estava despert. Mentre anava a preparar el biberó, li he posat la xupa i.. S'ha tornat a quedar adormit. Millor! Així va allargant cada cop més la nit.
I jo ja no m'he pogut adormir un altre cop. Quina ràbia! Hi ha dies que el cap juga males passades, i sembla com si tots els pensaments del món haguessin de venir te al cap, concentrats, al mig de la nit. Quin rollo!
La feina, que què deuen pensar de tu. I la setmana que ve aniré a fer-los una visita. I això em remou una mica!
I els viatges que farem quan el Max sigui una mica més gran. Podrem anar de viatge amb la motxilla, com a Vietnam? Podrem fer viatges més "salvatges"??
L'insomni és una merda, però et brinda la possibilitat de repassar les idees, amb més o menys acert.
De totes maneres, no caldria que els pensaments vinguessin tots, junts, com llençats amb una ametralladora.
Avui crec que és la primera vegada que el Dima s'ha enfadat amb mi de valent. No dic que no tingui raó, però no m'agrada gens.
Han vingut a arreglar el parquet, i el meu pare ha estat a l'aguait. A l'hora de dinar hem anat a menjar un menú, perquè avui és el Sant de ma mare. I li hem deixat les claus al Fuster. Potser hem sigut massa incauts. Segurament si.
Quan he trucat al Dima i li he explicat, no m'imaginava que s'enfadaria tant. No l'havia vist mai així. Per telèfon, és clar.
Potser sí que té raó, segurament que la té. Però no m'agrada que em parli així. Em recorda massa coses del meu passat i m'apareixen fantasmes que no m'agraden gens ni mica.
Potser l'he cagada. Però no vull sentir-me inútil, buscant el perdó a tot preu del meu futur marit.
😕
El nen més guapo del món ja ha fet 2 mesos!
Quan miro les fotos dels primers dies gairebé no el reconec!
Ja pesa uns 6 quilos i fa 63 cm!
És un nen preciós i molt simpàtic!
Avui el Dima ha marxat a Polònia per feina. S'hi estarà fins el divendres a la nit. Així doncs és la primera nit que passem sols el Max, el Xip i jo.
De moment tot bé, s'ha adormit ràpid i als meus braços, que avui teníem visita. Han vingut la Glòria i l'Albert.
Està preciós el Max, quan somriu se'm cau la baba. Sobretot al matí riu molt, i sembla que vulgui explicar coses. Obre la boca i fa sorollets. És un encant!
Cap a les 8 del vespre li agafa
agafa la son i la gana, i
i tant és a l'hora que hagi menjat que remuga i està neguitós. Biberó i braços, i es tranquil·litza. Al menys avui s'ha calmat. I a dormir.
L'estimo tant!
Ah! Per cert... Mmmmm mereix una altra entrada!
Aquesta nit pensava en la època en que era una persona maltractada. Els anys en els que el Martí va destrossar me. No vull oblidar-ho. No vull que el Max passi per això. No vull que el Max maltracti a ningú. No vull tornar a ser maltractada mai més.
La violència era una constant en el dia a dia. Mai sabia què podia desencadenar l'odi i la ràbia de la meva parella. Sovint dormint, tenia fred (ell), agafava tota la manta. I jo amb destapada. I no em deixava anar a buscar una altra manta. Això si tenia sort. Moltíssimes vegades em donava una forta patada (una o les que fes falta), per fer-me fora del llit. La qüestió era humiliar me. I això era molt freqüent. Des del principi de la nostra relació. El dia següent, disculpes. S'amagava rere malalties imaginàries, rere angoixes, estrès per la feina, rere... Qualsevol excusa era bona per desfermar se.
Crec que passat el temps, el que més em transtornava era la incertesa de quan es giraria i es tornaria una persona fosca, agobiada i plena d'odi i ressentiment. A vegades anàvem amb cotxe i n'hi havia prou amb què cantés la tornada de la cançó de la ràdio. Em tenia prohibit cantar. Li molestava moltíssim i era motiu d'agressió.
La llista de prohibicions era llarga :
- prohibit cantar.
- prohibit fet servir colònia.
- prohibit parlar alt.
- prohibit fer bromes
- prohibit guanyar-lo en algun joc.
- prohibit despertar lo
- prohibit dormir despullada.
- prohibit fer cap plan sense consultar-lo
- prohibit estar més malalta que ell
- prohibit gastar diners sense consentiment.
- prohibit ser feliç...
I segur que hi havia més prohibits a la llista, però per sort el temps els va esborrant.
Com vaig poder aguantar tant temps amb una persona així? 7 anys de la meva vida.
Encara me'n faig creus.
Què feia per maltractar?
- Humiliar me
- Fer-me sentir depenent d'ell. Insults subtils i sostinguts.
- trencar coses: gots, plats, ulleres, teles... Uff n'hi ha tantes que no les recordo.
- obligar-me a desfer-me del gat.
- allunyar-me de la família i els amics.
- posar-se malalt imaginari i real.
- desmaiar se
- cridar.
- negar-se a fer-me petons.
- donar-me cops de puny (cap al final). Patades, des del principi.
No puc ni vull perdonar-lo. No puc ni vull oblidar.
Si no puc quedar amb algú o fer alguna cosa, m'avorreixo força pels matins.
Avui per exemple : el Max s'ha despertat a les 8. Biberó, dutxa seva, massatge, dutxa meva.
Es queda adormit, fins les 12. Sortim a les 10, passejo el Xip, després deixo el Xip i amb el Max anem al cap. Avui la Paqui no em pot atendre. Passegem. Fa molta calor. Tornem a casa.
El Max es desperta, a les 12. Biberó. Mimitos.
Somriu i se'm fonen les defenses. És un amor!
Però em sento una mica sola. Crec que necessito estar amb gent...
Poc a poc tot és més senzill 😊
El Max es porta molt bé, plora a vegades quan menja, i té gasos. Però està encantador!
Sortim cada dia a passejar, matí i tarda. Si ens retrassem zona es queixa. Disfrutem de les sortides.
Ara que el Max ja no té còlics, sovint és més fàcil dormir per les nits. I la diferència és abismal.
Si puc dormir 7 hores (no seguides, s'entén..) sóc una persona nova. Molt més positiva, alegre i... En definitiva sóc jo mateixa.
Avui he pogut fer mil coses : passejar el gos, esmorzar i dutxar-me, anar al banc, al pediatra, i a les classes postpart. Què interessants! Poder anar a les classes i aprendre a enfortir el sòl pelvic, i a fer massatges al Max . M'ha agradat moltíssim! 😊
Dormir marca la diferència entre estar animada o pessimista. Trista o alegra.
Haig de dormir més! 🙌
Com pot ser que em costi tant i tant? Només faig que patir : caca dura o tova, menja massa, menja poc. No ho faig bé?
No dono el pit. Còlics.
Em deprimeix i em supera bastant. Sóc inútil?
La sogra me l infla d'aigua. El Dima diu que té gana. La pediatra que menja massa. El nen demana i demana, i està preciós. Molt gran per les 5 setmanes i mitja que té.
Jo no ho sé fer millor. I em sento tant culpable.
Tinc angoixa. No a totes hores, és clar! Quan estic sola me'n surto millor, crec. Al menys faig el que crec correcte.
Masses opinions m'emboliquen.
Ve la mama. Ploro una mica. Ja estic molt millor
😊
Crec que si torno a tenir un fill, intentaré no tenir-lo a l'estiu. És un rollo total. Fa molta calor, el nen és massa petit per anar a la platja, es deshidrata, no hi ha gaires serveis en funcionament....
Un rollo.
L'hivern és més bona època, quan el nen és més gran ja es pot sortir més de casa i tot és més senzill. Pot anar a la platja, pot demanar més aigua, no es deshidrata tant fàcilment...
Començo a disfrutar del Max a cada moment. És veritat que hi ha moments que no dorm, que plora o que es fan difícils, però poc a poc anem agafant el ritme i disfrutant del nostre fill a cada moment.
Hem reduït la dosi de llet que li donàvem i està més tranquil. Crec que menjava massa i per això tenia còlics. Ara menja menys quantitat i està més tranquil i relaxat. De totes maneres per suposat que pot ser que demà tornin els còlics, ja veurem, però de totes maneres anirem solucionant els problemes quan vagin venint no abans. 😊
El Dima avui ha començat a treballar, i en part crec que ens anirà bé per agafar la rutina. És difícil agafar-la quan s'està mig de baixa, mig de vacances, i més pares primerencs. Hem de solucionar ara la nit. El Max dorm molt bé, però al el seu pare no tant. Ja li costava llevar-se sense fill, imagina't despertant se cada 3-4 hores!
Joan tinc ganes de que no faci taaaanta calor. És un rollo amb un nen tant petit sortir al carrer. Però sembla que poc a poc va afluixant i
Truca ma mare, anem a fer un cafè...
Còlics, nervis, simplement... No ho sé. Però a vegades el Max no dorm. I plora. I es desespera. Mirem el panyal, donem menjar. Ens preguntem pels còlics..
I paciència.
Passejar a munt i avall amb la motxilla. I s'adorm. Però després... Com el treus? Es desperta. I torna a començar. I si trigues massa. Toca menjar altre cop.
Sovint aquests moments desesperen... Sort que després em fa una rialla i les hormones s'encarreguen d'esborrar aquests moments....
Aixxx.... Maternitat!
Per sort ve el bon pare i se'n encarrega una estona. Jo em saturo. És que... No passa cada dia, per sort, però si sovint.
I jo crec que és perquè alguna cosa li passa. Té algun problema que no sap expressar de cap altra manera que plorant.
Còlics, nervis, simplement... No ho sé. Però a vegades el Max no dorm. I plora. I es desespera. Mirem el panyal, donem menjar. Ens preguntem pels còlics..
I paciència.
Passejar a munt i avall amb la motxilla. I s'adorm. Però després... Com el treus? Es desperta. I torna a començar. I si trigues massa. Toca menjar altre cop.
Sovint aquests moments desesperen... Sort que després em fa una rialla i les hormones s'encarreguen d'esborrar aquests moments....
Aixxx.... Maternitat!
Avui el Max té molta gana. Moltíssima gana. I aquest matí ha sigut una mica descontrol. Així que aquesta tarda, quan tornava a demanar menjar despatx de poc més d'una hora i mitja, me l'he posat amb mi a l hamaca.
Te'n recordes Max quantes hores vam passar a l hamaca quan estaves a la panxa?
El fet és que s'ha quedat fregit, i portem una hora i mitja, fent vincle. Ell dormint i tirant-se Pets, i jo enamorada.
Gaudeix-lo, que passa ràpid, diu tothom. I això mateix és el que faig. Disfrutar lo. Abraçar lo, besar lo!
Avui el Max ha fet un mes! Segurament el mes més intens de les nostres vides.
Un mes d'amor incondicional, d'adaptació, de gaudir mirant, d'olor a nadó, d'il·lusions cada dia, de sentiments, de cansament, d'esperança.
Un mes que s'ha passat volant, i al mateix temps molt lent.
Avui fa un mes que vaig conèixer per fi al meu fill, al nostre fill. Que en aquests moments dorm al meu costat.
Un mes d'il·lusió també pels avis, que n'estan moltíssim d'ell. I per la tieta, les tietes.
Un mes d'aquesta aventura de llarg recorregut que hem iniciat. Ara som una família, ho diuen els papers. Abans ho sentíem així, però els papers no ho deien. Una família de 3, i gos. I potser, en un temps no gaire llunyà, de quatre . Ja veurem!
Moltes felicitats Max pel teu primer mes. I també moltes gràcies Dima, i papes, i jo mateixa per recolzar nos entre nosaltres. Aquest mes no ha estat fàcil. Sobretot al principi. Però entre nosaltres ens hem recolzat i seguirem fent-ho.
Decidim agafar els trastos i anar a Cunit a passar el dia, i ens quedem una i dues nits.
S'hi està bé, no fa gaire calor i sembla com si estiguéssim en un apartament de vacances.
El Max dorm tot el dia, i només al vespre té una estoneta de còlics. Sembla que la nova medicació li va bé, creuem els dits, a veure si funciona! Fa patir molt quan el veus amb l'estómac regirat i els budells a tota castanya. De totes maneres es tira un munt de Pets 😅
Avui hem superat el primer sopar! Ha sigut amb la Júlia i el Felipe al kebab de Vilanova.
Hem donat el biberó al Max a mig sopar, i Mentres el Dima li donava el biberó el Max s'ha pixat sobre seu! Jeje!
Ha estat bé, i ara dorm, al cuco a la nostra habitació. No el volem despertar.
Avui hem anat al pediatra, i ens han donat coses pels còlics. Sembla que funcionen una mica. A veure! Pobret s'ho passa fatal... I nosaltres també!
Poc a poc!
😊😊
I més còlics. I indefensió. Quan porta 3 hores plorant ja no sabem què fer. Jo no tinc ni gana, només tristesa de veure com es recatgola del dolor.
Se'l queda el Dima una estoneta, perquè pugui dinar. No menjo. Me'l quedo jo. El Dima, més seré, fa una migdiada. Deuen ser les hormones femenines, o l'instint maternal. Però els seus plors em tenen bloquejada.
Ara el duc a la motxilla. S'adorm. Però si paro de caminar o jec... Es desperta. Desesperant...
Moltes hores després..
Al final resulta que tenia un tap, i quan ha pogut cagar, i treure el tap, s'ha calmat i porta des de les 4 de la tarda dormint. Jo crec que recuperant-se del dolor. Saps quan tens un "retortijon" als budells? Això és el que ha tingut el Max durant 3 hores.. Pobret!
Al final s'ha adormit a la motxilla, després amb la motxilla sobre meu, després sense la motxilla. I tot ha anat bé.
L'estimo tant, i em fa patir tant quan no es troba bé!
Estirada al llit, entre els meus dos homes. A la dreta, el Dima, el meu amor i el pare de la criatura. A l'esquerra en Max, el meu fill i el meu nou amor incondicional.
Els dos dormen, tranquil·lament, després d'una nit prou suportable. El Max ha tingut alguns còlics. Pobret, fa patir quan es recargola de dolor pels mals de panxa. Si està adormit els va suportant, però despert es desespera... Nosaltres l'intentem calmar, i al final sempre ho aconseguim, però a vegades tardem una mica.
Estirada entre els meus homes, i el Xip als peus del llit. M'he quedat amb minoria absoluta en una casa plena de testosterona. Ja ho aprendré a gestionar, poc a poc!
Estirada al llit entre els meus homes penso i sé que sóc molt afortunada.
El peque té granets a la cara. Primer van ser quatre granets a la galta esquerra i ara és a tota la cara, pobret. Avui intentarem anar al pediatra un moment i que se'l mirin, a veure què és.
Crec que és normal, per per si de cas...
Avui tornem a Vilanova, d'aquí una estona. Unes 3 o 4 hores . Ho intentarem fer coincidir amb un biberó del Max, a veure si tenim sort i podem arribar d'una atacada a casa
casa. Si
Si cal pararem, però millor si no cal.
Aquests dies ens han anat molt bé, creiem. Hem agafat el ritme, i sobretot ens hem anat tranquil·litzant. Perquè és això, és agafar s'ho amb calma. Perquè la demanda és constant i sostinguda.
I el Max és preciós! Ara fa poca estona, abans de donar-li el biberó m'ha somrigut. Crec que ja està començant a fer-ho, i és meravellós!
Avui marxem a Vilanova. Ja veurem si anem a Cunit a passar uns dies. Sembla que allà hi fa menys calor, és més suportable.
Quin relax que tinc en aquests moments. El Max dorm tranquil·lament a la bressola, el Dima mira els Jocs Olímpics, i jo estic estirada al sofà, amb els peus sobre el Dima i escrivint aquesta entrada.
Els papes estan passejant per Esterri, i s'hi quedaran a sopar i després a un concert que fan.
I nosaltres estem relaxats i de repòs.
Hem anat a dinar als dipòsits, amb els de L'ANC de Cubelles que han vingut a Esterri. Han vingut per pujar al Port de Salau, que és demà. Nosaltres no podrem pujar encara, el Max és massa petit. Potser l'any que ve, qui sap!
Ara ens és més fàcil fer la vida amb el pequenyajo, estem agafant el ritme tots. Ell i nosaltres.
Mirem els Jocs Olímpics, i el Dima em pregunta : amb qui vas, amb Espanya o amb Rússia? Amb Rússia, és clar, jo no sóc espanyola i la meva família és russa.
Ara entenc per què les mares se senten taaant especials. Per què hi ha aquest orgull, un pèl excloent, de ser mare.
Perquè és una experiència brutal. Jo pensava que estava preparada per ser mare, però no sé si hi ha ningú que ho estigui, al menys amb el primer fill.
És una barreja de sentiments tant bèstia, que costa d'explicar. Una nova persona arriba al món, i tu i la teva parella l'heu creada. Del no res. No existia i ara ja si. I riu i plora, i menja i dorm. I caga i pixa. I és la persona més bonica d'aquest món . La que més estimes.
I tu estàs feta una merda: pels punts, per no dormir, per patir a cada segon pel nen, perquè no saps si ho estàs fent bé. Perquè no hi ha manuals. Perquè el part és una putada (normalment). Perquè no tens temps ni de dutxar te, ni de cagar. Perquè després de parir la panxa queda taaant flaccida, taaant lletja... Que costa mirar-se al mirall i agradar se...
I les hormones. Tens els sentiments a flor de pell. Plores per qualsevol cosa. T'emociones mirant el nen. T'emociones quan li dones de menjar. Jo no li puc donar pit, i m'emociono amb el biberon. T'emociones quan riu mentre s'adorm. I quan caga és una il·lusió! Vol dir que les coses van bé. Plores quan algú t'explica coses que els hi han passat a altres nens.
I de cop tens ganes de que t'expliquin coses dels nens. I fa tanta il·lusió que les amigues estiguin embarassades!!
Quan ets mare passes a formar part d'un club. Encara que no vulguis. Encara que abans aquest club et fes taaanta ràbia.
Els còlics són una merda. Una gran putada pels nadons. De cop tenen uns "retortijones" terribles, i no poden fer res per aturar-los.
El Max plora, dorm i plora de dolor. I no pot dormir bé, ni descansar.
Pets, gasos...
Els còlics són una merda. No és prou putada adaptar-se a un món nou? Calen els còlics?
Hi ha alguns nens que no en tenen... Sort per a ells.
Estic a l'espera de que em treguin els punts de la episotomia. Per tercera i espero última vegada!
M'he trobat l'Anna Torres, i m'ha aconsellat llet Almiron. L'Anna Conde llet Nan, i no sé quina provar. El fet és que la Nidina li provoca restrenyiment al Max, i això no pot ser. Ahir pobret tenia una mica de còlic al vespre, i va estar plorant una hora seguida. Jo li notava els "retortijones", i va tardar molt a calmar se.
Ara miro i endarrere i veig que els primers dies del Max van ser tota una bogeria. Crec que el tema dels punts em va afectar molt més del que pensava, i em va desestabilitzar molt. Que t'hagin de cosir 3 vegades, és massa. No cal. Es veu que el meu cos rebutja el fil. L'Anna Torres m'ha dit el nom del fil, però no me'n recordo. Perquè al proper part digui que no em cusin així. Que aquests punts a mi no em van.
També el tema de no poder donar el pit em va desestabilitzar molt. I el fet que tothom opini sobre la lactància. Que ja sabem que és el millor, però si no pot u, no passa res. Segurament ara, amb més tranquil·litat, faria una lactància mixta, que és el que fa moltíssima gent. Jo no ho vaig poder fer. Estava rebentada física i emocionalment. I em sap una mica de greu, però també estic contenta perquè el Max creix i es fa gran. I està preciós! I mira, mentre espero pels punts, el Dima se'n fa càrrec, i jo puc estar tranquil·la aquí. Tot i que el trobo a faltar, és inevitable!
Te'n recordes quan dins la panxa ens gronxàvem a l hamaca de la terrassa? Aquella hamaca de Nicaragua, que el papa va penjar-me? Te'n recordes que hi fèiem la migdiada del bisbe?
Te'n recordes Max de quan anàvem a la piscina a nedar? I fèiem moltes piscines, i tu estaves quiet, i relaxat. I després anàvem una estona al yacuzzi, que a la mama li feia mal l'esquena..
Te'n recordes Max, de quan anàvem a la platja? Hi vem anar l'últim mes i mig d'estar tu a la panxa, amb les amigues de la mama, amb el papa.. I ens banyarem, i fins i tot jugàvem a pales, amb el papa. A mi em costava molt ajupir me, de lo grossa que era la panxa. Allà hi estaves tu.
Te'n recordes Max, de quan anàvem a caminar? Cada matí la mama, el Xip i tu dins la panxa anàvem a caminar una bona estona. Comptàvem passos . Normalment en fèiem uns 4000 al matí, i uns 8 o 10 al llarg del dia . Ens vam arribar a conèixer totes les botigues de Vilanova, les rebaixes, els descomptes. Cada dia aprofitàvem i compravem al mercat. Peix fresc, llegums... El que fes falta.
Te'n recordes Max de que la última setmana els papes i tu dins la panxa vam anar a ballar swing al Xiringuito de la platja? Vam ballar quatre o cinc cançons, que no ens vam atrevir a més. Quatre o cinc cançons lentes, les ràpides era massa. Tot un espectacle, amb la panxota que feia, i tu a dins, tant còmode.
Te'n recordes Max de tantes coses que fèiem quan t'esperava? Era fàcil fer coses amb tu dins la panxa. Em vaig trobar bé. I tota l'estona estava a l'aguait per si et movies. M'encantava notar te com et movies.
Tenim moltes coses per viure, fill. Gràcies per aquests moments que vam passar junts, quan encara ens lligava el cordó umbilical, i jo no sabia si era una desdoblada o dos.
T'estimo tant, que hauré d'aprendre a frenar, perquè pateixo ràpidament per tu.
Jo no sabia que m estimava tant la Mercedes. M'ha sabut molt greu la seva mort. He plorat molt. Vaig anar al tanatori amb els meus pares i ahir vam anar a enterro, amb el Max i el Dima.
D'alguna manera la mort sobtada de la Mercedes significa la mort de les meves àvies. La Mercedes va ser una persona que poc o molt sempre havia estat a la meva vida. La última àvia que em quedava. I el fet d'haver-la vist tot just fa una setmana, encara fa el record més present.
Però la vida continua, i cada cop és més fàcil gaudir d'en Max. És un nen tant preciós! Me'n recordo que quan estava a la panxa només tenia ganes de poder-lo veure, abraçar i fer petons. I això és el que faig tot el dia. Mirar-lo i al·lucinar de com podia una coseta tant especial estar dins la meva panxa!
I fer-li petons, quan el canvio, o quan plora, o quan riu. Qualssevol moment és bo. I em mira amb aquells ullets axinats, i no sé què deu pensar. Però segur que li agrada. A tots ens agraden els petons!
És curiós perquè el vincle amb la mare, des del moment de la fecundació, és molt fort. Si hi ha tranquil·litat, cap problema, es relaxa amb el Dima també, però si hi ha situacions noves, o gent que no coneix, és amb mi amb qui vol estar. És amb la mare, que se sent protegit i segur. I a mi se'm cau la bava!!
Avui hem anat a dinar al Genil, amb l' Evaristo i l'Araceli, i els papes. Els avis estan que se'ls hi cau la bava! Igual que la mare...
Així que això és la vida. Uns neixen, els altres se'n van. A mi em sap greu que no puguin coincidir. La Mercedes, la iaia, els iaios d'Esterri... Segur que són persones que haguessin disfrutat molt amb el Max! Tinc l'esperança que jo mateixa sóc una mica tots ells. Sóc una mica de iaia, i de iaios. I una mica de Mercedes. El Max els coneixerà a través meu.
I he quedat en estat de xoc. Tot just fa 2 dies van venir a conèixer el Max, i vam parlar de que aviat en Max li demanaria "cacadillos".
No podrà ser. Un ictus.
Estic molt trista. Pobre Antonio. Queda desempat i sol. I pobra Mercedes. Quina llàstima.
És un tòpic. Però era tant bona persona.
Me'n alegro de que hagi format part de la meva vida, d'haver-la conegut. Me'n alegro que pogués conèixer el Max. Que compartíssim aquella estona fa 2 dies.
Pobre Antonio. Pobra Mercedes. Pobre Diego.
Espero que no hagi patit.
Ho sento molt.
I estic ben cagada. Espero que estiguin bé, perquè em van fer molt mal quan me'ls van posar.
2 punts més però no m'han fet gens de mal! 😊
Per ajuntar la ferida.
Tornem a estar a casa, per fi, després de 3 dies d'ingrés i patiment, patiments.
En Max està genial, i això és el que compta. S'engreixa poc a poc, i menja moltíssim.
Jo no tinc prou llet per a ell. Ho he intentat. M'he munyit com una vaca durant 3 dies, però no hi ha manera. I pateixo. Per això al final he decidit passar a la lactància artificial. Un biberó cada 3 hores.
Per cert, toca a les 5:30.
Jo estic agotada . Rebentada. Exprimida. Tinc les hormones revolucionades. Ploro.
Vaig a dormir.
Estem als Camils, ens han ingressat el Max. Té pujades de febre, i tot i que no sembla greu, hi ha alguna cosa que no rutlla.
Les infermeres creuen que és que no s'alimenta prou bé, i jo també ho penso.
Tot i que mama durant hores, està perdent pes, i ja s'ha aprimat mig quilo des que va néixer. Una animalada. Li han donat un biberó i n'ha menjat la meitat. Uns 40 ml. Jo amb el pit no li dono això ni molt menys. Creuen que porta els seus 5 dies de vida sense alimentar-se. Una putada. I jo em sento fatal. Volia per ell lactància natural, que pensava que era el millor, i sembla que no pas. Així que amb el tirallets hauré de treure'm llet i donar-li a ell.
Per altra banda se m'ha descosit els punts de la episotomia que em va fer l'Anna durant el part. M'han posat molts més punts, m'han hagut de desgarrar un altre cop els teixits.
Estic bastant destrossada, tot i que si el Max recupera, m'és igual la resta. Només vull que estigui bé i creixi sa i fort.
Avui ens hem registrat com a família amb el Dima, el Max i jo. Això em fa molt feliç, tot i que amb la resta de coses, gairebé no he tingut temps de disfrutar ho.
Jo pensava que seria més forta, o que en sabria més. Ara ja no ho tinc tant clar. Aquest petitó em fa saltar totes les alarmes.
Aquest matí tenia una mica de febreta, 37.6. Ha dormit amb mi al costat, i jo crec que s'ha recalentat. Després ja no tenia febre, li he baixat despullant lo i mullant li el cap.
Li costa una mica enganxar-se al pit, però quan ho fa s'hi està molta estona, una hora o més. Ahir em va començar a pujar la llet, jo crec que ara anirà més bé, perquè s'alimentarà millor.
Jo no puc deixar de mirar-lo. Com es pot estimar tant una personeta de 3k i mig??
Ara som al registre. Follon de papers. Li diuen la gimcana del registre, i no m'estranya.
Avui hem passat la primera nit a casa. Ha sigut una mica difícil, perquè cap a les 3 en Max ha començat a plorar desesperadament idea no sabíem què passava... Acabava de menjar, i en fi. Després de provar-ho tot s'ha quedat adormit al meu pit, i hem pogut dormir unes 4 hores més.
És un nen preciós! Ens té ben enamorats!!
Hem arribat a casa tot just fa mitja hora. És molt emocionant. Ara si que comença la nostra aventura com a pares primerencs. Ho farem bé? Esperem que si!
Quan sortíem de l'hospital una dona desconeguda m'ha felicitat. I m'he posat a plorar de l'emoció. Fins ara no havia plorat, però se m'han vingut totes les emocions a sobre.
Tenim un fill tant i tant bonic!
Aquest matí s'ha enganxat molta estona al pit, anem millorant molt! Ara falta perfeccionar la tècnica d'agafar se al pit. Encara ens costa força estona. Tot i que depèn...
Això és el que necessito. Paciència i tranquil·litat. Estic esperant que vingui el pediatra, a veure com està tot. El Max no s'enganxa gaire al pit, tot i que ha millorat. Em fa patir que perdi pes, i el suplement li encanta, és clar!
Però l'objectiu és lactància materna, així que no vull abusar de suplement. També és cert que el meu pit no produeix res, jo crec que algunes gotes de calostre com a molt. I pel Max és frustrant... Si tingués llet seria més senzill, crec.
I la llet no pot trigar en arribar!
Això, juntament amb la manca de son fa que estigui una mica cansada i remenada.
Comencem a partir! El Max tot just ara fa 24 hores, el el seu primer dia de vida. És una preciositat, i em té el cor robat.
Com es pot estimar tant una personeta??
Estic una mica preocupada, perquè no s'enganxa al pit. Només vol dormir. I té són, ja ho sé. Però també gana, i no sap menjar. No tinc gaire calostre al pit, però si xuclés amb força en sortiria.
En fi, ja trobarem la manera, n'estic segura!
Ara m'han mirat, el Max està perfecte, però la progesterona no m'ha fet gaire - gens efecte. M'han fet un tacte i sembla que ha escurçat una mica el coll de l'úter i prou. D'aquí una estona em posaran la oxitocina, perquè comencin les contraccions, a veure si d'aquesta manera s'avança!
Es veu que aquests dies hi ha hagut overbooking de parts, una cosa ben estranya! 14 parts amb dos dies avui ja estan més tranquils.
Ara acaba de venir la Mireia a veure'm, millor, així em sento més acompanyada. També em va acompanyar al darrer abort, i se'n recorda que la protesterona, no em fa gens d'efecte. Així que creu que no té gaire sentit continuar per aquí.
La idea és que em posaran la oxitocina ara, i després, quan el coll es redueixi, trencarien la bossa d'aigües. A veure si així aconseguim un part el més natural possible!
I sento també l'Anna Torres, que està per aquí de guàrdia. Segur que entre les dues podré anar avui de part com déu mana! 😊
Li he dit també lo de les habitacions... A veure si em poden canviar.
Sento els batecs del cor del Max. Està a tope, bategant a uns 140 - 150 batecs per minut.
El Dima ha anat a esmorzar un moment, i em portarà alguna cosa per menjar a mi també. Que això pot anar per llaaaaaarg!
Les 7 de la tarda.
La vida té aquestes coses. Jo m'havia fet la idea d'un part natural i poc medicalitzat i de moment, tot el contrari.
Part induït.
Epidural.
Sondada.
Monitoritzada en tot moment.
No dilato des de fa estona. 2,5 cm des de fa masses hores.
No era conscient del dolor que sentiria.
Crec que acabaré amb cesària....
Ja veurem!
Contra tot pronòstic, i tot i els roncs de la xinesa, els plors del nadó, la llum oberta i la calor asfixiant... He aconseguit dormir una bona estona aquesta nit! 🙌
Cap a la 1 de la nit em vaig rebel·lar i vaig engegar l'aire condicionat. Això va marcar la diferència. Ara fa calor però no és insuportable.
Encara som a l'habitació, tot i que ens van dir que a les 7 em baixarien.
No he tingut ni una miserable contracció, i encara dubto de si ha sigut eficaç la progesterona. Aviat ho veurem!
Ara ja estic desperta esperant que em baixin en qualsevol moment. Si no s'han oblidat de mi és clar!
Intentaré demanar una habitació individual. Ahir ja la vaig demanar, però es veu que està tot ple. Quan es vagin lliurant ens les aniran assignant. És que no m'imagino amb el Max, el xinès, la dona que ronca, ... Tots junts a l'habitació. Així que si tot sortís bé, potser demanaria l'alta voluntària i cap a casa, on podria descansar millor. Ja veurem. Decidirem sobre la marxa.
En fi, ara a esperar una mica més, que es veu que d'això es tracta les induccions, de paciència. Que el cos vagi reaccionant .
Jo conec el meu cos, i amb aquests temes és molt seu i li costa molt reaccionar. Per això penso que pot anar per llarg...!
Vinga Max! Que ja tenim ganes de veure't!!
😊😊😊
El bebè de la xinesa no para de plorar. Tenen la llum encesa. Les infermeres entren i surten constantment.
Xerren tota l'estona.
Intenta dormir. I una merda. Jo així no puc. 😢
Acabo de "sopar", un tros de truita de patates, sense sal, per suposat! I una poma.
El menjar és força terrible!
A més a l'habitació estem compartint espai amb unes xineses. Per sort no fan gaire soroll, tot i que mentre escric si que remenen bosses i coses.
En fi, com ara els hi deia als papes, la sort és que el servei mèdic i de les llevadores és molt atent i amable, i espero que així continuï.
Perquè ara mateix me'n arrepenteixo de no haver anat a la Dexeus : una habitació enoooormeeee per mi sola! Un menjar més potable!
Però el tracte de les llevadores fins ara havia sigut més que correcte, i això és el que és imprescindible.
Fins demà, vaig a intentar dormir una estona.
(espero que el nadó de la xinesa no es posi a plorar a mitja nit...)
Són les 10 de la nit, després d'estar dues hores al monitor, a les corretges, i veure que tot va bé, ara ens pujaran a planta.
Que aprofitem per dormir una estona, que a les 7 del matí em tornaran a baixar. Sembla que si la progesterona fa efecte, demà em posarien oxytocin, i si no segurament més progesterona. Haurem d'esperar a veure com va!
Tinc gana! Diuen que ara em donaran alguna cosa de menjar. Això espero, per que el part induït pot durar fins a 48 hores, o més! He portat galetes, però potser hagués hagut de dur fruita.. I mira que ho he pensat! El Dima tampoc ha menjat, però ell diu que no té gana.. Mmmmm.... No sé si creure-ho...
Després d'esperar una mitja horeta, per fi entro a la sala de parts, a una sala de dilatació.
(Un tema a part és l'estona que esperem, on hi ha 15 persones, si, si, 15! Esperant que pareixi no sé qui. Cridant i rient. Una falta de respecte total. Jo he passat per aquí a fer un abort, i hi ha gent amb altres urgències. La última cosa que vols veure és gent cridant i rient).
Tinc l'agradable sorpresa que està de guàrdia la Judit! I m'atèn ella, que ho fa molt bé.
Em fan un tacte, que diu que continuo tenint 1 cm de dilatació i el coll de l'úter de 2'5 cm de llarg. Així que corretges i em posen la progesterona. La progesterona és com un tampó, però sense aplicador. La llevadora que me'l posa, que no és la Judit, és una altra noia, té les mans petites i gairebé no hi arriba. Després de dos intents me l aconsegueix posar, així que ara si que formalment hem iniciat la inducció al part.
Mentres ens ho prenem en calma. He dut el llibre digital i estic llegint un llibre de la Matilde Asensi, d'aventures.
De camí a l'hospital, parem a posar gasolina al cotxe. Uff, estic una mica espantada, però tot anirà bé!
És Dima també està una mica nerviós.
Portem totes les coses? Ens hem descuidat alguna cosa important?
Serà un ingrés llarg? Serà curt?
Podré fer part natural? Haurem de fer cesària?
Patiré molt?
El Max patirà?
Amb lo tranquil que està dins la panxa, en poques hores viurà un dels episodis més miraculosos de la vida. El naixement. Viure en el món. Passar de ser dues persones en una a ser-ne una d'individual.
Mil preguntes per contestar! En poques hores ho sabrem.
Arribem a l'hospital. El Dima em deixa amb les maletes al hall i se'n va a aparcar. Crec que ja m'estan agafant cagarrines.
De camí a l'hospital, parem a posar gasolina al cotxe. Uff, estic una mica espantada, però tot anirà bé!
És Dima també està una mica nerviós.
Portem totes les coses? Ens hem descuidat alguna cosa important?
Serà un ingrés llarg? Serà curt?
Podré fer part natural? Haurem de fer cesària?
Patiré molt?
El Max patirà?
Amb lo tranquil que està dins la panxa, en poques hores viurà un dels episodis més miraculosos de la vida. El naixement. Viure en el món. Passar de ser dues persones en una a ser-ne una d'individual.
Mil preguntes per contestar! En poques hores ho sabrem.
Són gairebé les 2 del migdia i el Dima no ha arribat encara! Ha anat a treballar aquest matí, però en teoria havia de plegar a la 1... Jo sé que té molta feina, però ara mateix el necessito aquí... Estic una mica tensa!
A veure si ve aviat, dinem, recollim una mica i cap a l'hospital! Si ens dóna temps farem una mica de migdiada, i descansarem. O no.
La veritat és que estic una mica làbil, en aquests moments!
Hem explicat als pares que avui m'ingressen per fer la inducció al part, com és normal. També vam demanar respecte, com és normal, crec.
Aquestes darreres tres setmanes han sigut una mica pesades perquè a cada moment tothom pregunta, encara no??
I sembla que d'alguna manera facis alguna cosa que no toca perquè el part no arriba. No, simplement que el Max està molt còmode aquí i no vol sortir encara, per això avui anem a que ens ajudin a que pugui sortir.
No hem explicat res als amics, només a la Júlia i el Felipe, perquè la veritat és que la gent ens atabalda una mica, amb tantes preguntes i tantes expectatives.
Per això ahir em vaig disgustar una mica quan em van trucar d'Esterri, per dir-me que què bé que m'ingressaven. Em va sorprendre i també va sorprendre al Dima.
Aquest matí he demanat al papa i a la mama respecte per la meva intimitat. El papa no s'ha enfadat, però la mama s'ha enfadat com una mona. Amb la qual cosa ara ella està disgustada i jo també perquè si abats no ho estava gaire però em sabia greu, ara si que m'enfada que no li puc dir res que no vulgui escoltar.
I aquest tema de la intimitat, ja fa temps que s'arrossega. Jo hi ha masses vegades que expliquen la meva vida sense que jo en doni el permís . Tant els hi costa callar? Sé que no ho fan amb mala intenció, però jo ja estic prou nerviosa com per aguantar les expectatives de moltes més persones.
Apaga el Telèfon, em diuen. I si no vull? Tinc dret a tenir-lo engegat i a no rebre missatges. Tinc dret a que no es parli de mi si no vull. A que jo controli els tempos de la meva vida, dels meus embarassos.
I això s'ha anat repetint... 😢.
M'emprenya perquè m'agrada confiar-hi, però no m'agrada que se'm traeixi la confiança amb tanta facilitat .
Entenc que estan emocionats. Però és la meva vida, oi? La nostra vida: del Dima, el Max i la meva.
En fi.... Què hi farem! A veure si m'animo, que això m'ha deixat una mica aixafada. Sobretot la reacció exagerada de la mama. Tinc els nervis a flor de pell, i estic una mica espantada, com per sumar-hi males cares.
Avui és el dia que m indueixen el part! Com que sembla que el Max no es decideix a venir sol, aquesta tarda m'ingressen als Camils per provocar-me el part.
Ens ha explicat la doctora que pot ser un procés llarg. Quan t'ingressen no estàs de part, sinó que es tracta de que t'hi posis. Així que pot durar!
Estic contenta, emocionada, una mica espantada, il·lusionada! Tinc tantes ganes de veure-li la carona al meu fill!!
Ahir els hi vam explicar a la Júlia i el Felipe, i també estan molt contents amb la notícia.
Ara a esperar una mica i a acabar de preparar les coses que manquen: deixar el Xip col·locat, recollir el pis per quan retornem, i... Tot el que faci falta!
Aixxx! Quins nervis!!
Sembla mentida, però demà dimarts, si encara no m'he posat de part, aniré a l'hospital a que me l'indueixin!
Això pot ser un procés més lent que un part normal, perquè primer es tracta de que em posi de part.
Dimarts està de guàrdia la Mireia Busquets, i dimecres l'Anna Torres. Això m'ha fet decidir a anar-hi dimarts. Perquè podria esperar un dia més, però no gaire més... Ahir ho vaig parlar amb la dra Anna. Es veu que la placenta es fa vella, i a més arriba un moment que el nadó tampoc creix més a la panxa.
Jo em trobo molt bé, potser massa i t! Només m'atossiga aquesta calor insuportable que està fent. De fet em fa patir una mica pensar amb la calor i el Max, pobret. Però ja trobarem la manera de que la passi millor!
Així que ara si que si. Demà ingresso, i amb tota probabilitat dimecres naixerà en Max!
Si hi penso m'agafa vertigen. Com pot ser que anem dues persones, i una que em sento dins la panxa però que no veu, i que tornem els tres, ara si, com a entitats senceres?
Ho faré bé? Quins neguits tindré? Canviarà tant la vida com diuen? M'enamoraré del meu fill al primer moment?
Comença una nova etapa, això està clar!
A la meva família hi ha un tema tabú: el pes. La "gordura".
El meu pare és una persona molt pendent de l'aspecte físic. Em refereixo al pes, no a l'estètica. No dóna importància a anar arreglat, però no suporta les persones grasses. No suporta veure'ns engreixar-nos. No suporta el sobrepès.
I en especial amb la meva germana. La meva germana té un gran sobrepès des de fa molts anys, causat, des del meu parer per un enfrontament constant amb el meu pare. La meva mare aquí sempre ha navegat, sense acabar de posicionar-se.
La obesitat s'ha convertit en la moneda de canvi emocional per mesurar el grau d'estimació.
I s'ha convertit en un tema tabú al llarg dels anys. No es pot parlar. No es pot posar sobre la taula. Fins ahir.
La setmana passada vaig veure que la meva germana ha arribat a uns nivells exagerats. I em fa patir que tingui problemes de salut greus en breu. Ara ja li costa molt caminar o fer una mica d'esport, i té grans varius a les cames. Així que li vaig proposar fer un estudi seriós i veure si amb algun tipus d'operació o acció es podria reduir.
Ella em va dir que si, que també ho veu. Però com que és un tema tant tabú, es remou els ciments de l'estabilitat familiar. Es va posar a plorar, i em va fer molta pena.
El fet d'aprimar-se, per a ella, no és només una qüestió de Salut, sinó que és la punta de l'iceberg d'una relació molt difícil amb el meu pare .
I el meu pare, amb tot això, pateix molt. Molt. Però no cedeix ni un mil·límetre. Acusa al caràcter de la meva germana, i la meva mare, i a mi també, d'haver propiciat aquesta obesitat. No veu que amb la seva obsessió pel pes ideal, ha provocat aquesta escalada de competició amb la meva germana.
En fi, un embolic!
A mi em sap greu perquè en el fons són ben semblants, però oposats. Quina contradicció, oi?
Ahir a la nit, o aquest vespre, segons com es miri 😅 vam anar a ballar swing al Xiringuito 2 de la platja de Vilanova.
M'ho vaig passar molt i molt bé! Vam ballar 4 o 5 cançons, tampoc tinc el cos per gaire més, i vaig disfrutar moltíssim!
Encara ens en recordem, tot i que hi ha molts passos que no hi pensem.
El Max es movia moltíssim dins la panxa, suposo que entre el traqueteo del swing i una Fanta de llimona que em vaig beure estava a tope.
Feia molta calor, fa uns dies que fa moltíssima calor. Ahir a la nit, o... Fa 3 hores i escaig, depèn com es miri, encara estàvem a 27 graus. A la 1 de la nit. Fa tanta calor, que ahir em vaig passar el dia sota l'aire condicionat. Com un llangardaixos al sofà.
Ara no en tinc tanta, de calor. Em vaig dutxar abans d'anar a dormir i sembla que encara em dura la refrescada. També tinc el cabell mullat, cosa que ajuda.
Estic molt contenta d'haver anat ahir a ballar swing!
👫🎷🎺🎶😊😊
Avui hem anat a fer corretges, m'han tingut una hora i mitja connectada! El Max està perfecte, amb el cor bategant tota l'estona, entre 140 i 150 batecs per minut!
També m'han fet un tacte, i estic dilatada un cm, igual que fa un mes.
Així doncs, hem de tornar diumenge i a veure què. I... M'han programat per parir dimarts. Està la Mireia Busquets, i així m'atendria ella. Però per altra banda no sé si esperar al màxim, per si em poso de part automàticament.. Aixxx! Quin dilema!!
De totes maneres potser em poso de part abans 😉
Potser és això, el relax. El relat. Enfonsar me en l'aigua calenta, infusió de Maria Lluïsa. I tu que et mous dins la panxa, i jo que m'emociono al notar-te tant dins meu. Tant meu. Tant del Dima.
Tant nostre.
I faig pensaments del teu futur, i tot es resumeix en que vull la teva felicitat. I la nostra. Vull que visquis, que sentis, que experimentis.
Vull que siguis una persona plena, amb defectes, i virtuts. Sense gaires pors, curiosa, alegre, un pèl temerària. No gaire, sinó patiré massa.
Vull que aprenguis de les situacions que vas trobant. Vull que caiguis, però sobretot vull que t'aixequis. Vull que no et faci por el futur, ni el present. I que el passat no et paralitzi gaire.
Vull que em vulguis, i que m'estimis. Que comptis amb mi.
Vull que ens enfadem, i que després ho arreglem. Vull que em reptis, però no gaire.
Vull que viatgem junts, els tres. Que coneguem món, que visquem experiències que puguis recordar per sempre més.
Vull que visquis intensament, com el teu pare. Vull que siguis amic dels teus amics, que estimis i t'estimin. Que donis i rebis.
Vull per tu un camí que només tu podràs traçar. Jo intentaré ajudar-te en els primers anys. Després serà cosa teva, fill. Després només dependrà de tu .
Amb l'aigua la Maria Lluïsa, m'emociono. I t'estimo.
Estic llegint per Internet mètodes naturals d'accelerar el part. N'hi ha molts, i segons llegeixo són força respectuoses amb la mare i el fetus.
No em fa gens de gràcia que me l'hagin d'induir, la idea de que em "xutin" oxytocin per un tub no m'atrau gaire... Que si s'ha de fer es farà, però si ho puc evitar, millor que millor.
Així doncs cada dia camino força, entre 5 i 6 quilòmetres, però amb això no n'hi ha prou, de moment.
Provaré avui un bany amb Maria Lluïsa, al vespre. Diuen que també va molt bé per estimular la alliberació d'oxitocina, i poder desenvolupar el part.
Infusió de canyella, també la puc fer. I menjar pinya, cosa que també farem. 😊
També fer l'amor, que ho hem fet algun dia, però potser ens hi hem de posar més en sério...
Max! T'estic esperant amb tanta il·lusió! Tinc moltíssimes ganes de veure't i estic més que preparada per agafar te en braços i menjar te a petons!
Aquesta és la pregunta que em fan cada dos minuts, família, amics, veïns, les dependentes del mercat...
I és que en Max no sembla voler sortir. Jo l'animo, tinc tantes de veure-li la cara!
I la resta de la gent va preguntant, ara si, ara també si quan arribarà. La cosa bona és que màxim ens queda una setmana i dos dies de convivència intrauterina, el dia 15 si encara no ha arribat, me l'hauran de provocar.
He llegit per Internet que banyar-se amb una infusió de fulles de Maria Lluïsa, pot afavorir el part. Així que aquest matí he comprat força fulles per fer una gran infusió i banyar-me aquesta tarda. A veure si funciona!
De moment avui estic una mica pitxitxi, em fa mal l'esquena i a més estic com més cansada . També fa molta calor, cosa que no afavoreix gaire el meu estat...
Ara el Max té singlot un altre cop. Me'n alegro, m'agrada sentir-lo. I segur que quan estigui fora de la panxa el trobaré a faltar!
I la veritat és que em trobo força bé, tot i que em canso més.
Això és el que em va dir la llevadora el divendres passat, quan vam anar a fer la revisió. Una hora de corretges, el Max estava la mar de tranquil, i després una eco, per veure que tot anés bé.
Pesa aproximadament uns 3kg 750 g, amb un marge d'error prou gran. Està apretadet, pobret, gairebé no hi cabem els dos!
Després de la revisió vam quedar que divendres que ve, tornem a fer revisió, i si no ha nascut encara, corretges dia si i dia no. I el dia 15 ha d'estar fora.
Això vol dir que hauria de posar una data màxima de part, el 14 o el 13 dr juliol... Això sempre i quan el Max no decideixi venir abans!
Ahir em vaig trobar força malament, estava molt pesada i em cansava molt. També fa molta calor aquests dies, és com si l'estiu hagués vingut de cop.
Ara sóc a la terrassa, estirada a l hamaca. S'hi està bé, el Xip al meu costat i el Dima que encara dorm. En aquests moments no fa gaire calor, després segur que s'anima...
Aquesta dies platja, platja i aire condicionat. I intentar passar la calor el millor possible! Em fa una mica de por que quan neixi el Max passem molta calor els dos. Haurem de veure com ens ho muntem.
La plorera, vull dir. Quan ha arribat el Dima de treballar, i suposo que ja em sentia sola m'ha agafat la gran plorera. I he plorat i plorat.
Crec que hi ha una part d'hormones i una part d'incomprensió. A aquesta alçada de l'embaràs em sento deformada, poc atractiva i força diferent. La meva autoestima es veu tocada, em sento relegada a un cos que en cova un altre. I que l'estimi amb bogeria. Però la part més meva, més femenina, atractiva i sexual no sé on és en aquests moments.
I aquest còctel d'emocions, i desitjos i sentiments, m'ha fet plorar avui.
Per sort el Dima sap recollir-me en aquestes estones dramàtiques, i acompanyar-me en les meves pors i angoixes. M'ha ajudat a poder-ho treure i a parlar-ne. A processar ho.
I també hem fet l'amor. I jo el trobo molt a faltar aquests dies. I he estat molt contenta.
Demà anem a l'hospital, a fer-me corretges i controlar-ho tot. A veure què ens diuen!
El Dima porta uns dies treballant molt i moltes hores. I jo entenc que ho ha de fer, però em sento una mica sola aquí a casa.
Avui és dijous, i aquesta setmana tot i que feia horari intensiu en teoria, no ha vingut cap dia a dinar.
Suposo que com que tampoc estic gaire àgil, em sento més sola.
Avui és 30 de juny. M'ha escrit la Núria Gandul, també ha parit, un mes i mig abans del que li tocava. El nen encara està ingressat, és massa petit. Es veu que ella va agafar preclàmsia 😨, pobreta!
El fet és que ara ja estan bé els dos, per sort!
Jo també tinc tantes ganes de veure't, Max!
Avui potser em sento una mica diferent, més cansada i més pesada. Potser és la calor, o que he dormit malament...
Em sento una mica sola, què hi farem! Sort en tinc del Xip! Sempre als meus peus 😊
Aquesta nit he dormit fatal. I quan dic fatal, és molt malament. Ahir vam sopar amb la Júlia i el Felipe a un lloc molt bonic de Vallpineda, i al tornar a dormir a casa se sentia un soroll com de nevera.
És un soroll prou fort al vespre, quan normalment hi ha silenci. Venia del Pujades, de les fotos.
I em vaig enrabiar. No sé ben bé per què, però em va agafar un mal humor que m'ha durat tota la nit!
M'he llevat diverses vegades per anar al lavabo. Cada cop és més difícil aguantar el pipí.
Aix..... Quina nit!
El Max te singlot un altre cop. Un o dos cops al dia, el pobret té singlot i joves el noto com es va exclamant! Diuen que és senyal de Salut, això espero!
Ahir em va escriure la Eli, una noia que anava a prepart amb mi, tot i que estava d'un mes menys que jo ja ha parit! Va trencar aigües i el nen va arribar abans, per Sant Joan.
Jo el Max el veig molt tranquil. No em sembla que tingui cap pressa per venir. Tampoc li toca encara, fins divendres 😊 i tenim temps.
Ara que pot ser que decideixi esgotar el temps i quedar-se les 42 setmanes amb mi, a la panxona. Aquí està bé, una mica apretat però la mar de bé!
A veure què em diuen divendres, ja tinc ganes d'escoltar-lo!
Em sorprèn cada vegada que penso que el meu fill serà català i rus. Rus, ni més ni menys. Si m'ho haguessin dit fa uns anys m'hagués semblat una broma divertida, però resulta que el Max és tant català com rus. Els seus orígens són eslaus, i també catalans, i segurament una mica francesos .
Una barreja estupenda de sang, de gran part del món. La família del Dima ve de la zona de Karelia, tocant a Suècia (crec). També té sang moldava, i per suposat un gran pes rus.
Em fa especial il·lusió aquesta barreja de cultures, i estic demanant al Dima que ha de vetllar perquè en Max pugui tenir el millor de cada part.
És important que li parli rus des del naixement, i també que vetlli per la cultura. Ell no és de celebrar les festes russes, però si vol que el seu fill en tingui part de cultura, ho haurà de fer. Jo el recolzo al 100%. Jo ja vetllaré per la seva cultura catalana, i ho tinc molt més fàcil, sobretot si vivim aquí. Així que la part russa l'haurà de vetllar el pare amb zelosia. I és imprescindible, perquè la meitat de la seva família és de Moscou, i no parla res que no sigui rus. Així doncs, no té més remei que saber-lo per poder parlar amb la бабушка и дедушка, i també amb la тета.
Ja veurem com ho fem 😊😊
Tinc greus dilemes per entendre la gent. Estem en un país de pandereta, això ja ho sabem. Però que el PP torni a guanyar les eleccions d'aquesta manera és esgarrifós.
Què empeny a la gent a votar un partit que se'n orgulleix de ser corrupte? Què duu a les persones a confiar en un president que no és capaç de pronunciar una sola frase coherent, i que amb un discurs més propi de persones amb intel·ligència limitada pot vendre un projecte de país basat en la premissa de l'orgull?
Quin orgull?
És que m'he perdut i les condicions de vida de les persones d'aquest país són les que la majoria vol?
No ho puc entendre. Puc veure que en clau espanyola el PP ven un discurs de Salvador de la pàtria, però també ho fan altres partits, sense tenir un rerefons acceptat de corrupció política i prepotència institucional.
Què ho fa que la gent confiï amb un ministre d'Interior guiat per un àngel de la guarda? Que si en comptes de dir-li Àngel, li digués "marciano de color verd" estaríem parlant d'esquizofrènia, oi?
Em costa molt acceptar, però, des de la meva postura democràtica, que una majoria tant rellevant s'estigui equivocant. El que em porta a replantejar-me si sóc jo la que no sé veure el que pot ser millor per a tots. Crec amb les persones, i per aquest motiu m'és tant difícil acceptar que tanta gent pugui estar equivocada . Potser sóc jo, que necessito que algú m'expliqui la part positiva de la corrupció, la prepotència i la xuleria institucionalitzada.
És un dia una mica trist per a mi.
La única cosa bona és que a Catalunya el PP no guanya ni de lluny. Qui sap, com més prepotència hispànica, més sentiment independentista. Aquí jo no m'hi vull quedar.
