Esperant que em treguin els punts... Un altre cop!

Estic a l'espera de que em treguin els punts de la episotomia.  Per tercera i espero última vegada! 

M'he trobat l'Anna Torres,  i m'ha aconsellat llet Almiron.  L'Anna Conde llet Nan,  i no sé quina provar.  El fet és que la Nidina li provoca restrenyiment al Max, i això no pot ser.  Ahir pobret tenia una mica de còlic al vespre, i va estar plorant una hora seguida.  Jo li notava els "retortijones",  i va tardar molt a calmar se. 

Ara miro i endarrere i veig que els primers dies del Max van ser tota una bogeria.  Crec que el tema dels punts em va afectar molt més del que pensava,  i em va desestabilitzar molt. Que t'hagin de cosir 3 vegades,  és massa.  No cal.  Es veu que el meu cos rebutja el fil.  L'Anna Torres m'ha dit el nom del fil,  però no me'n recordo.  Perquè al proper part digui que no em cusin així.  Que aquests punts a mi no em van. 

També el tema de no poder donar el pit em va desestabilitzar molt.  I el fet que tothom opini sobre la lactància.  Que ja sabem que és el millor,  però si no pot u,  no passa res.  Segurament ara,  amb més tranquil·litat,  faria una lactància mixta, que és el que fa moltíssima gent.  Jo no ho vaig poder fer.  Estava rebentada física i emocionalment.  I  em sap una mica de greu,  però també estic contenta perquè el Max creix i es fa gran.  I està preciós!  I mira,  mentre espero pels punts,  el Dima se'n fa càrrec,  i jo puc estar tranquil·la aquí.  Tot i que el trobo a faltar,  és inevitable! 

Te'n recordes Max?

Te'n recordes quan dins la panxa ens gronxàvem a l hamaca de la terrassa?  Aquella hamaca de Nicaragua,  que el papa va penjar-me?  Te'n recordes que hi fèiem la migdiada del bisbe? 

Te'n recordes Max de quan anàvem a la piscina a nedar?  I fèiem moltes piscines,  i tu estaves quiet,  i relaxat.  I després anàvem una estona al yacuzzi,  que a la mama li feia mal l'esquena.. 

Te'n recordes Max,  de quan anàvem a la platja?  Hi vem anar l'últim mes i mig d'estar tu a la panxa,  amb les amigues de la mama,  amb el papa..  I ens banyarem,  i fins i tot jugàvem a pales,  amb el papa.  A mi em costava molt ajupir me,  de lo grossa que era la panxa.  Allà hi estaves tu. 

Te'n recordes Max,  de quan anàvem a caminar?  Cada matí la mama,  el Xip i tu dins la panxa anàvem a caminar una bona estona.  Comptàvem passos .  Normalment en fèiem uns 4000 al matí,  i uns 8 o 10 al llarg del dia .  Ens vam arribar a conèixer totes les botigues de Vilanova,  les rebaixes,  els descomptes.  Cada dia aprofitàvem i compravem al mercat.  Peix fresc,  llegums...  El que fes falta. 

Te'n recordes Max de que la última setmana els papes i tu dins la panxa vam anar a ballar swing al Xiringuito de la platja?  Vam ballar quatre o cinc cançons,  que no ens vam atrevir a més.  Quatre o cinc cançons lentes,  les ràpides era massa.  Tot un espectacle,  amb la panxota que feia,  i tu a dins,  tant còmode. 

Te'n recordes Max de tantes coses que fèiem quan t'esperava?  Era fàcil fer coses amb tu dins la panxa.  Em vaig trobar bé.  I tota l'estona estava a l'aguait per si et movies.  M'encantava notar te com et movies. 

Tenim moltes coses per viure,  fill.  Gràcies per aquests moments que vam passar junts,  quan encara ens lligava el cordó umbilical,  i jo no sabia si era una desdoblada o dos. 

T'estimo tant,  que hauré d'aprendre a frenar,  perquè pateixo ràpidament per tu. 

I la vida segueix

Jo no sabia que m estimava tant la Mercedes.  M'ha sabut molt greu la seva mort.  He plorat molt.  Vaig anar al tanatori amb els meus pares i ahir vam anar a enterro,  amb el Max i el Dima. 

D'alguna manera la mort sobtada de la Mercedes significa la mort de les meves àvies.  La Mercedes va ser una persona que poc o molt sempre havia estat a la meva vida.  La última àvia que em quedava.  I el fet d'haver-la vist tot just fa una setmana,  encara fa el record més present. 

Però la vida continua,  i cada cop és més fàcil gaudir d'en Max.  És un nen tant preciós!  Me'n recordo que quan estava a la panxa només tenia ganes de poder-lo veure,  abraçar i fer petons.  I  això és el que faig tot el dia.  Mirar-lo i al·lucinar de com podia una coseta tant especial estar dins la meva panxa!

I fer-li petons,  quan el canvio,  o quan plora,  o quan riu.  Qualssevol moment és bo.  I em mira amb aquells ullets axinats,  i no sé què deu pensar.  Però segur que li agrada.  A tots ens agraden els petons!

És curiós perquè el vincle amb la mare,  des del moment de la fecundació,  és molt fort.  Si hi ha tranquil·litat,  cap problema,  es relaxa amb el Dima també,  però si hi ha situacions noves,  o gent que no coneix,  és amb mi amb qui vol estar.  És amb la mare,  que se sent protegit i segur.  I a mi se'm cau la bava!!

Avui hem anat a dinar al Genil,  amb l' Evaristo i l'Araceli,  i els papes.  Els avis estan que se'ls hi cau la bava!  Igual que la mare...

Així que això és la vida.  Uns neixen,  els altres se'n van.  A mi em sap greu que no puguin coincidir.  La Mercedes,  la iaia,  els iaios d'Esterri...  Segur que són persones que haguessin disfrutat molt amb el Max!  Tinc l'esperança que jo mateixa sóc una mica tots ells.  Sóc una mica de iaia,  i de iaios.  I una mica de Mercedes.  El Max els coneixerà a través meu. 

S'ha mort la Mercedes

I he quedat en estat de xoc.  Tot just fa 2 dies van venir a conèixer el Max,  i vam parlar de que aviat en Max li demanaria "cacadillos". 

No podrà ser.  Un ictus.

Estic molt trista.  Pobre Antonio.  Queda desempat i sol.  I pobra Mercedes.  Quina llàstima. 

És un tòpic.  Però era tant bona persona. 

Me'n alegro de que hagi format part de la meva vida,  d'haver-la conegut.  Me'n alegro que pogués conèixer el Max.  Que compartíssim aquella estona fa 2 dies.

Pobre Antonio.  Pobra Mercedes.  Pobre Diego. 

Espero que no hagi patit. 

Ho sento molt. 

Esperant que em revisin els punts

I estic ben cagada.  Espero que estiguin bé,  perquè em van fer molt mal quan me'ls van posar.

2 punts més però no m'han fet gens de mal!  😊

Per ajuntar la ferida.

Tornar a començar

Tornem a estar a casa,  per fi,  després de 3 dies d'ingrés i patiment,  patiments. 

En Max està genial,  i això és el que compta.  S'engreixa poc a poc,  i menja moltíssim. 

Jo no tinc prou llet per a ell.  Ho he intentat.  M'he munyit com una vaca durant 3 dies,  però no hi ha manera.  I pateixo.  Per això al final he decidit passar a la lactància artificial.  Un biberó cada 3 hores. 

Per cert,  toca a les 5:30. 

Jo estic agotada .  Rebentada.  Exprimida.  Tinc les hormones revolucionades.  Ploro. 

Vaig a dormir. 

A l'hospital. El Max ingressat.

Estem als Camils,  ens han ingressat el Max.  Té pujades de febre, i tot i que no sembla greu, hi ha alguna cosa que no rutlla.
Les infermeres creuen que és que no s'alimenta prou bé, i jo també ho penso.

Tot i que mama durant hores, està perdent pes, i ja s'ha aprimat mig quilo des que va néixer. Una animalada.  Li han donat un biberó i n'ha menjat la meitat.  Uns 40 ml.  Jo amb el pit no li dono això ni molt menys.  Creuen que porta els seus 5 dies de vida sense alimentar-se.  Una putada. I jo em sento fatal.  Volia per ell lactància natural, que pensava que era el millor,  i sembla que no pas.  Així que amb el tirallets hauré de treure'm llet i donar-li a ell.

Per altra banda se m'ha descosit els punts de la episotomia que em va fer l'Anna durant el part.  M'han posat molts més punts,  m'han hagut de desgarrar un altre cop els teixits.

Estic bastant destrossada,  tot i que si el Max recupera,  m'és igual la resta.  Només vull que estigui bé i creixi sa i fort.

Avui ens hem registrat com a família amb el Dima, el Max i jo. Això em fa molt feliç, tot i que amb la resta de coses,  gairebé no he tingut temps de disfrutar ho.

Ho estarem fent bé?

Jo pensava que seria més forta,  o que en sabria més.  Ara ja no ho tinc tant clar.  Aquest petitó em fa saltar totes les alarmes. 

Aquest matí tenia una mica de febreta,  37.6. Ha dormit amb mi al costat, i jo crec que s'ha recalentat.  Després ja no tenia febre,  li he baixat despullant lo i mullant li el cap. 

Li costa una mica enganxar-se al pit, però quan ho fa s'hi està molta estona, una hora o més.   Ahir em va començar a pujar la llet,  jo crec que ara anirà més bé,  perquè s'alimentarà millor. 

Jo no puc deixar de mirar-lo.  Com es pot estimar tant una personeta de 3k i mig?? 

Ara som al registre.  Follon de papers.  Li diuen la gimcana del registre,  i no m'estranya. 

La primera nit

Avui hem passat la primera nit a casa.  Ha sigut una mica difícil,  perquè cap a les 3 en Max ha començat a plorar desesperadament idea no sabíem què passava...  Acabava de menjar,  i en fi.  Després de provar-ho tot s'ha quedat adormit al meu pit,  i hem pogut dormir unes 4 hores més.
És un nen preciós!  Ens té ben enamorats!! 

Ja som a casa!

Hem arribat a casa tot just fa mitja hora.  És molt emocionant.  Ara si que comença la nostra aventura com a pares primerencs.  Ho farem bé?  Esperem que si!

Quan sortíem de l'hospital una dona desconeguda m'ha felicitat.  I m'he posat a plorar de l'emoció.  Fins ara no havia plorat,  però se m'han vingut totes les emocions a sobre.

Tenim un fill tant i tant bonic!

Aquest matí s'ha enganxat molta estona al pit,  anem millorant molt!  Ara falta perfeccionar la tècnica d'agafar se al pit.  Encara ens costa força estona.  Tot i que depèn...

Paciència

Això és el que necessito.  Paciència i tranquil·litat.  Estic esperant que vingui el pediatra,  a veure com està tot.  El Max no s'enganxa gaire al pit,  tot i que ha millorat.  Em fa patir que perdi pes,  i el suplement li encanta,  és clar! 

Però l'objectiu és lactància materna,  així que no vull abusar de suplement.  També és cert que el meu pit no produeix res,  jo crec que algunes gotes de calostre com a molt.  I pel Max és frustrant...  Si tingués llet seria més senzill,  crec.

I la llet no pot trigar en arribar!

Això,  juntament amb la manca de son fa que estigui una mica cansada i remenada.

I ara no s'enganxa al pit

Comencem a partir!  El Max tot just ara fa 24 hores,  el el seu primer dia de vida.  És una preciositat,  i em té el cor robat. 

Com es pot estimar tant una personeta??

Estic una mica preocupada,  perquè no s'enganxa al pit.  Només vol dormir.  I té són,  ja ho sé.  Però també gana,  i no sap menjar.  No tinc gaire calostre al pit,  però si xuclés amb força en sortiria. 

En fi,  ja trobarem la manera,  n'estic segura! 

Diari d'una inducció. Revisió matinal

Ara m'han mirat,  el Max està perfecte,  però la progesterona no m'ha fet gaire - gens efecte.  M'han fet un tacte i sembla que ha escurçat una mica el coll de l'úter i prou.  D'aquí una estona em posaran la oxitocina,  perquè comencin les contraccions,  a veure si d'aquesta manera s'avança! 

Es veu que aquests dies hi ha hagut overbooking de parts,  una cosa ben estranya!  14 parts amb dos dies   avui ja estan més tranquils. 
Ara acaba de venir la Mireia a veure'm,  millor, així em sento més acompanyada. També em va acompanyar al darrer abort, i se'n recorda que la protesterona,  no em fa gens d'efecte.  Així que creu que no té gaire sentit continuar per aquí. 
La idea és que em posaran la oxitocina ara,  i després,  quan el coll es redueixi,  trencarien la bossa d'aigües.  A veure si així aconseguim un part el més natural possible! 

I sento també l'Anna Torres,  que està per aquí de guàrdia.  Segur que entre les dues podré anar avui de part com déu mana!  😊

Li he dit també lo de les habitacions...  A veure si em poden canviar. 

Sento els batecs del cor del Max.  Està a tope, bategant a uns 140 - 150 batecs per minut. 

El Dima ha anat a esmorzar un moment,  i em portarà alguna cosa per menjar a mi també.  Que això pot anar per llaaaaaarg! 

Diari d'una inducció. El món al revés.

Les 7 de la tarda. 

La vida té aquestes coses.  Jo m'havia fet la idea d'un part natural i poc medicalitzat   i de moment,  tot el contrari.

Part induït.
Epidural.
Sondada.
Monitoritzada en tot moment.

No dilato des de fa estona.  2,5 cm des de fa masses hores.

No era conscient del dolor que sentiria.

Crec que acabaré amb cesària.... 

Ja veurem!

Diari d'una inducció. Les 7:30

Contra tot pronòstic,  i tot i els roncs de la xinesa,  els plors del nadó,  la llum oberta i la calor asfixiant...  He aconseguit dormir una bona estona aquesta nit!  🙌

Cap a la 1 de la nit em vaig rebel·lar i vaig engegar l'aire condicionat.  Això va marcar la diferència.  Ara fa calor però no és insuportable. 

Encara som a l'habitació,  tot i que ens van dir que a les 7 em baixarien. 

No he tingut ni una miserable contracció,  i encara dubto de si ha sigut eficaç la progesterona.  Aviat ho veurem! 

Ara ja estic desperta esperant que em baixin en qualsevol moment.  Si no s'han oblidat de mi és clar! 

Intentaré demanar una habitació individual.  Ahir ja la vaig demanar,  però es veu que està tot ple.  Quan es vagin lliurant ens les aniran assignant.  És que no m'imagino amb el Max,  el xinès,  la dona que ronca, ...  Tots junts a l'habitació.  Així que si tot sortís bé,  potser demanaria l'alta voluntària i cap a casa,  on podria descansar millor.  Ja veurem.  Decidirem sobre la marxa. 

En fi,  ara a esperar una mica més,  que es veu que d'això es tracta les induccions,  de paciència.  Que el cos vagi reaccionant .

Jo conec el meu cos,  i amb aquests temes és molt seu i li costa molt reaccionar.  Per això penso que pot anar per llarg...! 

Vinga Max!  Que ja tenim ganes de veure't!! 

😊😊😊

Diari d'una inducció. Intenta descansar. I uns collons!

El bebè de la xinesa no para de plorar.  Tenen la llum encesa.  Les infermeres entren i surten constantment. 

Xerren tota l'estona. 

Intenta dormir.  I una merda.  Jo així no puc. 😢

Diari d'una inducció. Les 11 de la nit.

Acabo de "sopar",  un tros de truita de patates,  sense sal,  per suposat!  I una poma. 

El menjar és força terrible! 

A més a l'habitació estem compartint espai amb unes xineses.  Per sort no fan gaire soroll,  tot i que mentre escric si que remenen bosses i coses. 

En fi,  com ara els hi deia als papes,  la sort és que el servei mèdic i de les llevadores és molt atent i amable,  i espero que així continuï. 

Perquè ara mateix me'n arrepenteixo de no haver anat a la Dexeus : una habitació enoooormeeee per mi sola!  Un menjar més potable! 

Però el tracte de les llevadores fins ara havia sigut més que correcte,  i  això és el que és imprescindible. 

Fins demà,  vaig a intentar dormir una estona. 

(espero que el nadó de la xinesa no es posi a plorar a mitja nit...)

Diari d'una inducció. Les deu de la nit. Pujarem a planta.

Són les 10 de la nit,  després d'estar dues hores al monitor,  a les corretges,  i veure que tot va bé,  ara ens pujaran a planta. 

Que aprofitem per dormir una estona,  que a les 7 del matí em tornaran a baixar.  Sembla que si la progesterona fa efecte, demà em posarien oxytocin,  i si no segurament més progesterona.  Haurem d'esperar a veure com va! 

Tinc gana!  Diuen que ara em donaran alguna cosa de menjar.  Això espero,  per que el part induït pot durar fins a 48 hores, o més!  He portat galetes,  però potser hagués hagut de dur fruita..   I mira que ho he pensat!  El Dima tampoc ha menjat, però ell diu que no té gana..  Mmmmm....  No sé si creure-ho...

Diari d'una inducció. Valoració i progesterona.

Després d'esperar una mitja horeta,  per fi entro a la sala de parts,  a una sala de dilatació. 

(Un tema a part és l'estona que esperem,  on hi ha 15 persones,  si,  si,  15! Esperant que pareixi no sé qui.  Cridant i rient.  Una falta de respecte total.  Jo he passat per aquí a fer un abort,  i hi ha gent amb altres urgències.  La última cosa que vols veure és gent cridant i rient).

Tinc l'agradable sorpresa que està de guàrdia la Judit!  I m'atèn ella, que ho fa molt bé. 

Em fan un tacte,  que diu que continuo tenint 1 cm de dilatació i el coll de l'úter de 2'5 cm de llarg.  Així que corretges i em posen la progesterona.  La progesterona és com un tampó,  però sense aplicador.  La llevadora que me'l posa, que no és la Judit,  és una altra noia,  té les mans petites i gairebé no hi arriba.  Després de dos intents me l aconsegueix posar,  així que ara si que formalment hem iniciat la inducció al part. 

Mentres ens ho prenem en calma.  He dut el llibre digital i estic llegint un llibre de la Matilde Asensi,  d'aventures.

De camí a l'hospital,  parem a posar gasolina al cotxe.  Uff,  estic una mica espantada,  però tot anirà bé! 

És Dima també està una mica nerviós. 

Portem totes les coses?  Ens hem descuidat alguna cosa important? 

Serà un ingrés llarg?  Serà curt? 

Podré fer part natural?  Haurem de fer cesària? 

Patiré molt?

El Max patirà?

Amb lo tranquil que està dins la panxa,  en poques hores viurà un dels episodis més miraculosos de la vida.  El naixement.  Viure en el món.  Passar de ser dues persones en una a ser-ne una d'individual. 

Mil preguntes per contestar!  En poques hores ho sabrem. 

Arribem a l'hospital.  El Dima em deixa amb les maletes al hall i se'n va a aparcar.  Crec que ja m'estan agafant cagarrines. 

Diari d'una inducció. Som-hi!

De camí a l'hospital,  parem a posar gasolina al cotxe.  Uff,  estic una mica espantada,  però tot anirà bé! 

És Dima també està una mica nerviós. 

Portem totes les coses?  Ens hem descuidat alguna cosa important? 

Serà un ingrés llarg?  Serà curt? 

Podré fer part natural?  Haurem de fer cesària? 

Patiré molt?

El Max patirà?

Amb lo tranquil que està dins la panxa,  en poques hores viurà un dels episodis més miraculosos de la vida.  El naixement.  Viure en el món.  Passar de ser dues persones en una a ser-ne una d'individual. 

Mil preguntes per contestar!  En poques hores ho sabrem. 

Diari d'una inducció. Esperant el Dima

Són gairebé les 2 del migdia i el Dima no ha arribat encara!  Ha anat a treballar aquest matí,  però en teoria havia de plegar a la 1...  Jo sé que té molta feina,  però ara mateix el necessito aquí...  Estic una mica tensa! 

A veure si ve aviat,  dinem,  recollim una mica i cap a l'hospital!  Si ens dóna temps farem una mica de migdiada,  i descansarem.  O no. 

La veritat és que estic una mica làbil,  en aquests moments! 

Diari d'una inducció. Dret a la intimitat.

Hem explicat als pares que avui m'ingressen per fer la inducció al part,  com és normal.  També vam demanar respecte,  com és normal,  crec.

Aquestes darreres tres setmanes han sigut una mica pesades perquè a cada moment tothom pregunta,  encara no??

I sembla que d'alguna manera facis alguna cosa que no toca perquè el part no arriba.  No,  simplement que el Max està molt còmode aquí i no vol sortir encara,  per això avui anem a que ens ajudin a que pugui sortir. 

No hem explicat res als amics,  només a la Júlia i el Felipe,  perquè la veritat és que la gent ens atabalda una mica,  amb tantes preguntes i tantes expectatives. 

Per això ahir em vaig disgustar una mica quan em van trucar d'Esterri,  per dir-me que què bé que m'ingressaven.  Em va sorprendre i també va sorprendre al Dima.

Aquest matí he demanat al papa i a la mama respecte per la meva intimitat.  El papa no s'ha enfadat, però la mama s'ha enfadat com una mona.  Amb la qual cosa ara ella està disgustada i jo també perquè si abats no ho estava gaire  però em sabia greu,  ara si que m'enfada que no li puc dir res que no vulgui escoltar. 

I aquest tema de la intimitat,  ja fa temps que s'arrossega.  Jo hi ha masses vegades que expliquen la meva vida sense que jo en doni el permís .  Tant els hi costa callar?  Sé que no ho fan amb mala intenció,  però jo ja estic prou nerviosa com per aguantar les expectatives de moltes més persones. 

Apaga el Telèfon,  em diuen.    I si no vull?  Tinc dret a tenir-lo engegat i a no rebre missatges.  Tinc dret a que no es parli de mi si no vull.  A que jo controli els tempos de la meva vida,  dels meus embarassos.

I això s'ha anat repetint...  😢. 

M'emprenya perquè m'agrada confiar-hi,  però no m'agrada que se'm traeixi la confiança amb tanta facilitat . 

Entenc que estan emocionats.  Però és la meva vida,  oi?  La nostra vida: del Dima,  el Max i la meva. 

En fi....  Què hi farem!  A veure si m'animo, que això m'ha deixat una mica aixafada.  Sobretot la reacció exagerada de la mama.  Tinc els nervis a flor de pell,  i estic una mica espantada,  com per sumar-hi males cares. 

Diari d'una inducció. Comença el compte enrere!

Avui és el dia que m indueixen el part!  Com que sembla que el Max no es decideix a venir sol,  aquesta tarda m'ingressen als Camils per provocar-me el part.

Ens ha explicat la doctora que pot ser un procés llarg.  Quan t'ingressen no estàs de part,  sinó que es tracta de que t'hi posis.  Així que pot durar! 

Estic contenta, emocionada,  una mica espantada,  il·lusionada!  Tinc tantes ganes de veure-li la carona al meu fill!! 

Ahir els hi vam explicar a la Júlia i el Felipe,  i també estan molt contents amb la notícia. 

Ara a esperar una mica i  a acabar de preparar les coses que manquen: deixar el Xip col·locat,  recollir el pis per quan retornem,  i...  Tot el que faci falta!

Aixxx!  Quins nervis!! 

Ja s'acosta!

Sembla mentida,  però demà dimarts,  si encara no m'he posat de part,  aniré a l'hospital a que me l'indueixin!

Això pot ser un procés més lent que un part normal,  perquè primer es tracta de que em posi de part.

Dimarts està de guàrdia la Mireia Busquets,  i dimecres l'Anna Torres.  Això m'ha fet decidir a anar-hi dimarts.  Perquè podria esperar un dia més,  però no gaire més...  Ahir ho vaig parlar amb la dra Anna.  Es veu que la placenta es fa vella,  i a més arriba un moment que el nadó tampoc creix més a la panxa.

Jo em trobo molt bé,  potser massa i t!  Només m'atossiga aquesta calor insuportable que està fent.  De fet em fa patir una mica pensar amb la calor i el Max,  pobret.  Però ja trobarem la manera de que la passi millor! 

Així que ara si que si.  Demà ingresso,  i amb tota probabilitat dimecres naixerà en Max! 

Si hi penso m'agafa vertigen.  Com pot ser que anem dues persones,  i una que em sento dins la panxa però que no veu,  i que tornem els tres,  ara si,  com a entitats senceres? 

Ho faré bé?  Quins neguits tindré?  Canviarà tant la vida com diuen?  M'enamoraré del meu fill al primer moment? 

Comença una nova etapa,  això està clar! 

Els temes tabús

A la meva família hi ha un tema tabú: el pes.  La "gordura". 

El meu pare és una persona molt pendent de l'aspecte físic.  Em refereixo al pes,  no a l'estètica.  No dóna importància a anar arreglat,  però no suporta les persones grasses.  No suporta veure'ns engreixar-nos.  No suporta el sobrepès. 

I en especial amb la meva germana.  La meva germana té un gran sobrepès des de fa molts anys,  causat,  des del meu parer per un enfrontament constant amb el meu pare.  La meva mare aquí sempre ha navegat,  sense acabar de posicionar-se. 

La obesitat s'ha convertit en la moneda de canvi emocional per mesurar el grau d'estimació. 

I s'ha convertit en un tema tabú al llarg dels anys.  No es pot parlar.  No es pot posar sobre la taula.  Fins ahir. 

La setmana passada vaig veure que la meva germana ha arribat a uns nivells exagerats.  I  em fa patir que tingui problemes de salut greus en breu.  Ara ja li costa molt caminar o fer una mica d'esport,  i té grans varius a les cames.  Així que li vaig proposar fer un estudi seriós i veure si amb algun tipus d'operació o acció es podria reduir. 

Ella em va dir que si,  que també ho veu.  Però com que és un tema tant tabú,  es remou els ciments de l'estabilitat familiar.   Es va posar a plorar,  i em va fer molta pena. 

El fet d'aprimar-se,  per a ella,  no és només una qüestió de Salut, sinó que és la punta de l'iceberg d'una relació molt difícil amb el meu pare .

I el meu pare,  amb tot això,  pateix molt.  Molt.  Però no cedeix ni un mil·límetre.  Acusa al caràcter de la meva germana,  i la meva mare, i  a mi també,  d'haver propiciat aquesta obesitat.  No veu que amb la seva obsessió pel pes ideal,  ha provocat aquesta escalada de competició amb la meva germana.

En fi,  un embolic! 

A mi em sap greu perquè en el fons són ben semblants, però oposats.  Quina contradicció,  oi? 

Swing!

Ahir a la nit,  o aquest vespre,  segons com es miri 😅 vam anar a ballar swing al Xiringuito 2 de la platja de Vilanova. 

M'ho vaig passar molt i molt bé!  Vam ballar 4 o 5 cançons,  tampoc tinc el cos per gaire més,  i vaig disfrutar moltíssim! 

Encara ens en recordem,  tot i que hi ha molts passos que no hi pensem.

El Max es movia moltíssim dins la panxa,  suposo que entre el traqueteo del swing i una Fanta de llimona que em vaig beure estava a tope.

Feia molta calor,  fa uns dies que fa moltíssima calor.  Ahir a la nit,  o...  Fa 3 hores i escaig,  depèn com es miri,  encara estàvem a 27 graus.  A la 1 de la nit.  Fa tanta calor,  que ahir em vaig passar el dia sota l'aire condicionat.  Com un llangardaixos al sofà.  

Ara no en tinc tanta,  de calor.  Em vaig dutxar abans d'anar a dormir i sembla que encara em dura la refrescada.  També tinc el cabell mullat,  cosa que ajuda. 

Estic molt contenta d'haver anat ahir a ballar swing! 
👫🎷🎺🎶😊😊

Dimarts que ve

Avui hem anat a fer corretges,  m'han tingut una hora i mitja connectada!  El Max està perfecte,  amb el cor bategant tota l'estona,  entre 140 i 150 batecs per minut! 

També m'han fet un tacte,  i estic dilatada un cm,  igual que fa un mes. 

Així doncs,  hem de tornar diumenge i a veure què.  I...  M'han programat per parir dimarts.  Està la Mireia Busquets,  i així m'atendria ella.  Però per altra banda no sé si esperar al màxim,  per si em poso de part automàticament..  Aixxx!  Quin dilema!! 

De totes maneres potser em poso de part abans 😉

Bany de Maria Lluïsa

Potser és això,  el relax.  El relat.  Enfonsar me en l'aigua calenta,  infusió de Maria Lluïsa.  I tu que et mous dins la panxa,  i jo que m'emociono al notar-te tant dins meu.  Tant meu.  Tant del Dima. 

Tant nostre. 

I faig pensaments del teu futur,  i tot es resumeix en que vull la teva felicitat.  I la nostra.  Vull que visquis,  que sentis,  que experimentis. 

Vull que siguis una persona plena,  amb defectes, i virtuts.  Sense gaires pors,  curiosa,  alegre,  un pèl temerària.  No gaire,  sinó patiré massa. 

Vull que aprenguis de les situacions que vas trobant.  Vull que caiguis,  però sobretot vull que t'aixequis.  Vull que no et faci por el futur,  ni el present.  I que el passat no et paralitzi gaire. 

Vull que em vulguis,  i que m'estimis.  Que comptis amb mi. 

Vull que ens enfadem, i que després ho arreglem.  Vull que em reptis,  però no gaire. 

Vull que viatgem junts,  els tres.  Que coneguem món,  que visquem experiències que puguis recordar per sempre més. 

Vull que visquis intensament,  com el teu pare.  Vull que siguis amic dels teus amics,  que estimis i t'estimin.  Que donis i rebis. 

Vull per tu un camí que només tu podràs traçar.  Jo intentaré ajudar-te en els primers anys.  Després serà cosa teva,  fill.  Després només dependrà de tu . 

Amb l'aigua la Maria Lluïsa,  m'emociono.  I t'estimo. 

Accelerar el part

Estic llegint per Internet mètodes naturals d'accelerar el part.  N'hi ha molts,  i segons llegeixo són força respectuoses amb la mare i el fetus. 

No em fa gens de gràcia que me l'hagin d'induir,  la idea de que em "xutin"  oxytocin per un tub no m'atrau gaire...  Que si s'ha de fer es farà, però si ho puc evitar,  millor que millor. 

Així doncs cada dia camino força,  entre 5 i 6 quilòmetres, però  amb això no n'hi ha prou,  de moment. 

Provaré avui un bany amb Maria Lluïsa,  al vespre.  Diuen que també va molt bé per estimular la alliberació d'oxitocina,  i poder desenvolupar el part. 

Infusió de canyella,  també la puc fer.  I menjar pinya,  cosa que també farem.  😊

També fer l'amor,  que ho hem fet algun dia,  però potser ens hi hem de posar més en sério... 

Max!  T'estic esperant amb tanta il·lusió!  Tinc moltíssimes ganes de veure't i estic més que preparada per agafar te en braços i menjar te a petons! 

Encara no???

Aquesta és la pregunta que em fan cada dos minuts,  família,  amics,  veïns,  les dependentes del mercat...

I és que en Max no sembla voler sortir.  Jo l'animo,  tinc tantes de veure-li la cara! 

I la resta de la gent va preguntant,  ara si,  ara també si quan arribarà.  La cosa bona és que màxim ens queda una setmana i dos dies de convivència intrauterina,  el dia 15 si encara no ha arribat,  me l'hauran de provocar. 

He llegit per Internet que banyar-se amb una infusió de fulles de Maria Lluïsa,  pot afavorir el part.  Així que aquest matí he comprat força fulles per fer una gran infusió i banyar-me aquesta tarda.  A veure si funciona! 

De moment avui estic una mica pitxitxi,  em fa mal l'esquena i a més estic com més cansada .  També fa molta calor,  cosa que no afavoreix gaire el meu estat... 

Ara el Max té singlot un altre cop.  Me'n alegro,  m'agrada sentir-lo.  I  segur que quan estigui fora de la panxa el trobaré a faltar! 

Estem a la setmana 41 i t'esperem amb il·lusió!

I la veritat és que em trobo força bé,  tot i que em canso més.

El dia 15 ja haurà nascut el Max

Això és el que em va dir la llevadora el divendres passat,  quan vam anar a fer la revisió.  Una hora de corretges,  el Max estava la mar de tranquil,  i després una eco,  per veure que tot anés bé. 

Pesa aproximadament uns 3kg 750 g,  amb un marge d'error prou gran.  Està apretadet,  pobret,  gairebé no hi cabem els dos! 

Després de la revisió vam quedar que divendres que ve,  tornem a fer revisió,  i si no ha nascut encara,  corretges dia si i dia no.  I el dia 15 ha d'estar fora. 

Això vol dir que hauria de posar una data màxima de part,  el 14 o el 13 dr juliol...  Això sempre i quan el Max no decideixi venir abans! 

Ahir em vaig trobar força malament,  estava molt pesada i em cansava molt.  També fa molta calor aquests dies, és com si l'estiu hagués vingut de cop. 

Ara sóc a la terrassa,  estirada a l hamaca.  S'hi està bé,  el Xip al meu costat i el Dima que encara dorm.  En aquests moments no fa gaire calor,  després segur que s'anima... 

Aquesta dies platja,  platja i aire condicionat.  I  intentar passar la calor el millor possible!  Em fa una mica de por que quan neixi el Max passem molta calor els dos.  Haurem de veure com ens ho muntem.