Avui per fi he estrenat temporada de platja! Hi he anat amb la Conde, i hem pres el sol. I la sorra. Perquè feia vent i això ha fet que ens entrés sorra fins a dins les orelles
Però estic contenta! He trencat una mica el color. Tinc por que un cop neixi en Max ja no podré prendre gaire el sol. Entre la quarantena i donar el pit... En fi, ja ho anirem trobant!
Deixo unes fotos d'avui, perquè li he demanat a la meva amiga que me'n fes. Crec que estic prou bé!
Cada matí d'insomni, sento el cant meravellós de la merla. De 5 a 6, 6:30 del matí refila amb unes tonalitats ben boniques. M'agrada escoltar-la enmig de la ciutat. Em sembla el petit miracle de cada dia.
M'agradaria més dormir, és clar. Però és una bona alternativa.
Estic donant voltes a un programa de televisió que ahir vam veure. Una parella se'n assabenten que duen un nen amb espina bífida. Decideixen operar el fetus, de 22 setmanes. Neix amb una mica de mal formació a l'esquena, i cefàlica. Fan una defensa aferrissada del no avortament. I a mi em remou una mica. I em pregunto com deu estar el nen ara mateix.
Aquest cap de setmana hem anat a Prades amb la família. Els pares, la Julita i la Gemma i el Bruno.
Està bé trobar un cap de setmana a l'any per compartir amb la família, així tenim temps d'estar junts. L'any passat vam ser més, però aquest no ha pogut ser. Ja veurem l'any que ve com anirà.
Prades és molt maco, un lloc molt agradable on anar a passar uns dies. És a prop de Vilanova i no es fa gens feixuc el trajecte.
Aquests caps de setmana rurals sempre asseguren una ingesta molt superior a la necessària de menjar. I és que tothom prepara la seva aportació, intentant que estigui molt bé i saborosa.
La meva família i jo hem disfrutat també d'en Max, que està molt bellugadís tot el dia. El Bruno posa la mà amb suavitat sobre la panxa i intenta endevinar els cops que dóna.
El Bruno també ha viscut la seva primera experiència en l'amor. El seu bessó no ha pogut venir perquè està malalt, així doncs està sòl. I s'ho està passant pipa. Ha conegut una nena, la Carla, que el té fascinat. La Carla és la veïna del davant i una excel·lent companya de jocs.
Tot plegat és divertit.
Així és com em sento ara mateix amb la panxota que tinc. Ja començo a tenir grans dificultats per cordar me les sabates i per posar-me els mitjons i sabates.
Ja em costa estar asseguda en una cadira molta estona, m'haig de repantingar per estar bé. Si no el Max se'm queixa i es clava a les costelles 😨
Quan el Xip es posa carrincló no ho puc suportar! M'emprenya que plori i bordi si el deixo 5 minuts lligat a fora d'una botiga. I estic segura que només l'escolto jo, deu ser per l'instint. I potser és un exercici d'entrenament pel que vindrà. Però m'emprenya molt.
M'agrada anar a passejar amb el gos, però si comença a bordar, cridar i plorar, aleshores jo no m'agrada. I em plantejo deixar-lo a casa, treure'l 5 minuts a que faci les necessitats i prou.
Una crec que ho fa més quan hi ha gent. Sí vaig jo sola amb ell, no hi ha problema, però si som el Dima i jo, o com avui amb ma mare, aleshores...
I ell pateix, crea que pensa amb l'abandonament. I mai l'he deixat!
Ja m'ho va dir la veterinària, com més vell, més pellejo!
Tenim uns amics viatgers. Molt viatgers. Tenen 3 fills, un de deu anys, una nena de set i un nadó d'un any. Són uns grans viatgers, i tenir fills no els ha impedit mai poder anar pel món. Han estat en el darrer any al Salvador, a Malàisia, a Japó i a algun lloc més.
I ara endavant han explicat que han decidit deixar la casa de lloguer que tenen, vendre-ho tot i marxar, destí a la Índia, sense bitllets de tornada.
Són uns valents, o inconscients, o innocents, o atrevits o simplement són lliures. Tenen una empresa força gran de venta de cotxets i cadiretes de cotxe on line, i suposo que des de qualsevol punt del món poden gestionar l'empresa. I si cal ja aniran tornant .
Em fan una part d'enveja. Poder deixar-ho tot i marxar, sense lligams, per un temps indeterminat. Per altra banda em genera un sentiment de desarrelament, també m'agrada sentir-me d'algun lloc, i sé per experiència que quan marxes fora després res és el mateix. Tu has canviat i el lloc també.
Tinc ganes de seguir com els hi va, i de quedar amb ells perquè ens expliquin una mica més aquesta aventura. Qui sap, potser ben aviat podrem anar de vista allà on siguin!
També em fa llàstima que marxin, el petit hauria pogut ser amic d'en Max, i xerrar amb rus... La mare és d'Ucraïna.
Ja fa dies que vull anar a la platja, però sembla que no hi ha manera. El llibre divendres vaig quedar amb la Montse de Berga que vindria a passar el dia, i aniríem a la platja. No va poder venir i al final em vaig embolicar amb altres coses i no vaig anar a la platja.
Ahir dissabte volíem anar a la platja amb el Dima, però em vaig aixecar fatal. Vaig vomitar i no em trobava gens bé. Així que res de platja.
Avui volíem anar a la platja, de fet hi hem anat caminant des de casa, però feia molt núvol i aire. Així que res d'estirar-se a prendre el sol a la platja... Quan hem tornat a casa ha sortit el sou, i el dia s'ha arreglat com per art de màgia. Així que he dinat a la terrassa i he decidit posar-me el biquini i a prendre el sol a la terrassa.
Que la platja està impossible aquest any....
Tenir el telèfon sempre a mà, amb Internet a l'abast, i tenir temps per mirar-lo i xafardejar, s'acosta molt a una addicció, però també permet fer descobriments com l'avena. En català es diu CIVADA. Meravelles de tenir un traductor al telèfon integrat...
La civada és un cereal molt comú, que té moltes propietats, es veu. Jo el vaig descobrir ahir 😅. El fet és que en vaig esmorzar i després ahir vaig sopar també civada, cuita amb llet descremada i canyella. I avui he dormit millor que mai! I he llegit en algun article que la civada afavoreix la son, cosa que és molt interessant per mi!
Així que crec que és un aliment que començaré a incorporar a la meva dieta habitual. M'agrada, és saludable i a més no engreixa gaire. Serà l'aliment miraculós?
Ahir vam anar a la dexeus, i en Max ja fa 2 quilos i mig! Ja és més gran que el seu cosí Ярослав quan va néixer! !
De moment tot va bé, té el pes correcte, és una mica més gran que la mitjana, però sense passar-se. Té el cap grandet, com el pare i l'avi matern! 😊
Avui també vaig a la ginecòloga, però dels Camils. Segurament ja serà la darrera eco, ara ja no es veu gaire bé. Es veu per parts! Sembla que el que es veu millor són els collonets! Jeje!!
A la eco m'acompanyaran la mama i la tieta Àngels. Estan de vacances uns dies, i li vaig dir si li feia gràcia venir.
Per cert, hem de preparar la bossa. Ahir la Ingrid em va explicar que ella es va posar de part a la setmana 36, osigui que això s'acosta ara si!!
No pares de moure't tot el dia per la meva panxa! Sento com dones patades, canvies de posició, t'estires.. És un no parar!
M'encanta sentir-te dins meu, no havia cregut mai que seria una sensació tant i tant especial. És el nostre secret particular. A vegades el compartim, sobretot amb el papa, però això és nostre. Ni tan sols sé ben bé com definir les sensacions que em provoques.
Tot el dia tinc la mà sobre la panxa.
Em pregunto si seràs tant mogut un cop neixis, si t'agradarà córrer, fer coses. Si seràs com el teu pare, emprenedor i entusiasta, o com jo, una mica més tranquil·la.
Em pregunto tantes coses sobre tu, que estic segura que no n'encertaré ni una!
És curiós, Max. Els nens estan en minoria entre els fills dels nostres amics. La Gemma i el Gerard, dues nenes. La Carme i l'Enric també. La Jordina i el Toni, també. La Glòria, una nena. Per sort l'Stefan i la Núria, un nen, el Jordi . Penso que és curiós. En altres entorns passa al revés ...
Ahir va venir l'Àngels, la tieta. Està molt contenta també amb la teva arribada. Està molt il·lusionada, i empreses va parlar de la il·lusió que li fa al papa, al meu pare, que arribis. La veritat és que no sóc gaire conscient de l'efecte que la teva arribada imminent causa en els avis. La meva mare està pletòrica, igual que el meu pare . Estic contenta per ells també 😊
Estic preocupada. Ahir vam arribar a casa, i el parquet de la cuina està tot aixecat. Em preocupa força. Quina mala sort haver patit aquest accident ara mateix!
El Dima està decidit a fer la cuina nova, i ho veu tot molt senzill. A mi se'm fa una muntanya.
Fer obres pot costar uns 15 dies, per la qual cosa no em preocupa gaire. Puc anar a Cunit a viure 15 dies, i ja està. Però fer el moble de la cuina... Pot tardar de 6 a 8 setmanes, amb la qual cosa se'm junta amb l'arribada del Max, i a més sense poder cuinar 2 mesos? Se'm fa una muntanya...
El Dima ho veu fàcil, i sé que m ajudarà amb tot el que calgui. Això és el que em consola una mica.
Per altra banda, les coses vénen quan vénen, o això diuen. I què hi podem fer? Està tot el terra i el moble de la cuina mullat...
Avui hem anat a buscar bolets a Esterri, amb els papes. I el millor de tot és que n'hem trobat forces! Estic molt contenta, i agotada, de buscar-ne. Hem trobat, carreretes i moixernons. El papa i el Dima sobretot han anat a buscar moixernons, endins de la muntanya. Jo i la mama ens hem dedicat més a les carreretes. Però tant acostar-me i aixecar-me m'ha deixat baldada.
Em fa molta il·lusió haver anat a buscar bolets embarassada del Max! Ja ha anat a buscar bolets, ja ha guanyat una lliga amb el Barça.... Ja haurà fet moltes coses!
El Dima tampoc està gaire fi, avui. Està molt constipat i amb descomposició. Així que havíem d'anar a fer una BBQ, però hem decidit no anar-hi. Un altre dia serà.
Avui hem tingut una fuita d'aigua a la cuina i ha quedat tot fet un mullader! L'aigua sortia de sota el parquet, de la cuina i del menjador. M'he posat molt nerviosa, se'm fa una muntanya si hem de canviar el parquet, cosa que amb molta probabilitat haurem de fer...
Ha vingut el tècnic de l'assegurança, i vindrà dimarts a arreglar-ho. A posar una aixeta nova. Es veu que és un conducte el que s'ha trencat..
En fi. Volíem marxar a Esterri avui, però hi anirem demà al matí. Que avui ja n'hi ha prou d'emocions... Demà juga el Barça i es juga la lliga. Anirem a veure el partit al bar..
Des de l'última visita a la Dexeus, he estat controlant el pes. No m'he aprimat, però tampoc m'he engreixat gens, cosa que és d'agrair. La veritat és que ara em sento més pesada, però és per la panxa, que cada cop em dificulta més els moviments.
Cordar-me les sabates, aixecar-me del sofà o donar-me la volta al llit, cada vegada és més difícil. I encara falta un mes i pico!!
Em va bé fer exercici. Cada dia camino, vaig a la piscina, preparació prepart o ioga. El problema d'ara és que em canso més ràpid que fa unes setmanes. I també que em pixo, sobretot quan camino. Quan vaig vertical em pixo tota l'estona!
Així que si hi ha un dia que em passo, el següent descanso, i així vaig fent.
Ahir em vaig trobar una noia, embarassada d'un mes menys que jo que amb prou feines es podia moure. Mans i peus inflats, i es trobava fatal. Em deia que no feia gens d'exercicis....
Hem quedat la setmana que ve per anar a passejar.
I amb tot això, la setmana que ve torno a la Dexeus, a veure què em diu la Marta del pes. Ara si que és la recta final, ja de 33 setmanes!
I moltes altres produccions que estic fent per en Max! Avui he acabat una manteta, pel cotxet, o pel bressol, o pel que faci falta. M'agrada perquè l'he escollida i feta jo, tot i que potser encara cal acabar d'acabar la....
He fet també pitets, una funda pel Maxicosi, i... Més coses que faré, si m'inspiro 😊😊😊
Aviat ens canviarà la vida a tots, al Dima, a mi, al Max i... Al Xip!
El Xip és el nostre gos, el gos que m'acompanya a la vida des de fa 7 anys. El Xip sempre ha estat amb mi, durant tots aquests anys, i hem viscut moltes coses. Hem passat moments bons, i d'altres molt durs. Hem anat a passejar infinitat de vegades, dues o tres vegades al dia durant 7 anys! Hem anat d'excursió a la muntanya, a la platja, a les ciutats....
De moment el Xip està molt defensor. Quan el Dima no hi és, el Xip es passa el dia defensant la casa, bordant una mica, i al meu costat tota l'estona. Quan el Dima arriba a casa, hi juga una mica, i es relaxa. I ja deixa de vigilar la casa. És com si pensés que la casa ja està vigilada!
I ara em pregunto com reaccionarà amb en Max. Li introduirem en Max poc a poc, amb les olors. I suposo que es tornarà el vigilant del Max. Segur que el protegirà, els gossos tenen un gran instint de vigilància de la família.
I per cert... Tot i que tenim un gran sofà, em pregunto si hi cabrem els quatre!
Després de dies de dormir com un liró, avui m'he tornat a desvetllar. I aprofito per escriure, que fa dies que no ho faig.
Demà han programat el part de la Gemma. Té diabetis gestacional, i per alguna complicació, demà li provoquen el part. Li punxaran oxytocin, i a esperar que es desencadeni la cascada de processos hormonals que la duran a parir l'Ona. Desitjo que li vagi bé. I que no s'allargui gaire.
I em fa una mica de recança sentir encara mal quan penso amb l'amistat que vam tenir i que mai tornarà. Em recorda massa els moments terribles que vaig viure, sola, mal acompanyada. I en la indiferència amb que vaig ser contemplada. Crec que hi ha ferides que no s'arriben a tancar.
Per això em sorprèn trobar-me, avui, desvetllada un altre cop. Potser pensant amb el dol que vaig passar en perdre l'amistat, les llàgrimes vessades, i les hores de teràpia. Potser em sorprèn trobar-me desitjant li sort, però amb fredor, amb distància . Em sorprenc a mi mateixa amb el cor endurit.
Així és la vida. Al final hem d'aprendre a protegir-nos. I no sé si m'agrada.
Sovint m'assalten els dubtes. Seré una bona mare? Podré amb tot? Tinc els meus dubtes... No sé si sóc prou dedicada, si tinc prouta força o si tinc prou paciència.
Seré capaç d'educar el meu fill? Podré contribuir a la seva felicitat? Espero que si, estic segura que faré allò que pugui per a ell.
Repetiré errors que reconeixo en els meus pares? Probablement. Tots els articles ho expliquen, que els pares i mares es reconeixen anys després repetint els mateixos errors que els seus pares van fer-los a ells.
Tinc una mica de por.
Ja fa dies, setmanes, que em dedico a cuidar-me, i a cuidar de l'arribada d'en Max. Preparar les coses que necessitarà, que necessitarem. Ja no falta tant, en un mes i poc ja podria estar aquí amb nosaltres.
Tenim ganes de veure'l, tinc ganes de besar-lo, de besar-te i abraçar-te. D'olorar-te, de mirar-te. De saber-me al teu costat.
T'esperem, Max!
En Max ja fa 2 quilos!! I és una petita, o no tant petita coseta que no para de moure's en tot el dia!
Ara tinc el seu cul clavat a les costelles, i fa recorregut, costelles dretes, costelles esquerres. En algun moment tinc una mica de doloret i tot!
A vegades te singlot, com aquesta nit, i aleshores no para de fer bots.
En Max ja fa 2 quilos, i em sembla impossible! Encara falta 2 mesos perquè neixi, i en els darrers 15 dies ha crescut 1/2 quilo. A aquest ritme, farà 4 quilos i mig! Tampoc seria tant estrany, tant el Dima com jo som grans...
Jo continuo amb la son irregular. Avui des de les 3 que estic desperta. M'he despertat per anar al lavabo i ja m'he desvetllat. Quin rollo.... He llegit, he esmorzat, he intentat tornar a dormir... I res. Estic una mica neguitosa, avui començo el curs de preparació per al part. En tinc ganes!
Ahir vaig anar a ioga, em continua agradant molt, la classe se'm fa molt amena, tot i que em costa fer les postures proposades. La professora, la Susanna, és un encant, i ho fa molt i molt bé!
Avui he anat a una xerrada sobre l'hospital els Camils i l'enfocament que tenen respecte al part. M'ha agradat molt com ho ha explicat la Dra. Anna Torres. Tenen un enfoc molt natural i de respecte al part. Les instal·lacions són correctes, tot i que pel meu gust, falta una banyera de part, però hi ha una dutxa, que algo és algo. Pots dur música a l'habitació de dilatació.
Em sembla un bon enfocament, i cada vegada estic més convençuda que és la millor opció per a parir.
I també he aprofitat per parlar amb una llevadora, i dijous a les 9 del matí començo les classes prepart. Ja en tinc ganes, a veure què tal!
Tornem de cap de setmana a la costa brava, a Pals. Hi hem anat amb la Glòria i l'Albert, i la Júlia i el Felipe. Hi hem estat prou bé, tot i que el temps ha sigut bastant dolent. Ahir pluja, i avui en canvi una tramuntana terrible! I fred!
Avui hem anat a dinar i han tardat força en servir-nos. Força, gairebé 2 hores. Ha sigut una bona estratègia per fer una bona conversa. A més tota l'estona ens han anat portant pica-pica. Al final, gairebé no teníem gana quan ha arribat el plat!
