I t:hem tan mal acostumat! T'adorms als braços, en moviment. Detectes si estic de peu o asseguda. T'agrada que estigui de peu. Però ja no puc, carinyo. Peses 12,5kg I tens moltíssima força.
Ja fa dos dies que ara et tinc als braços, però asseguda. T'hi acostumes. Quin remei!
T'estimo molt, i si fos la dona més forçuda del món, i no em fes mal l'esquena, et duria a braços sempre 😊
Aquest va ser el dia que el Max va començar a caminar. No has sigut gaire de gatejar, tu. Ja des dels 5-6 mesos volia estar de peu tota l'estona.
El 2 de juliol vam anar a dinar a casa d'uns amics del papa a Abrera i vas estat jugant tot el dia amb la Lara, la seva filla de 8 anys. De cop vam veure que caminaves sol, i em vaig 'fotre' un bon ensurt!! Vas caminar uns dies i després vas reclamar un altre cop un punt de recolzament.
Llàstima setmana passada, dimecres passat vam anar amb la iaia a Bonabé, i allà en un prat ple de cards vas decidir tornar a anar sol. I ja farà gairebé una setmana que camines, cada cop amb més seguretat.
I com hem de vigilar ara els papes! És un perill! Arribes a tot arreu, i no pares!
T'estimo tant!
Fa 3 dies que el Max té febre. Les dents i faringitis, diu la pediatra. Fa una peneta... Té dolor i no vol separar-se de mi ni un segon. Ara l'he posat a dormir una mica. Ve una corrent d'aire tanca la porta de cop. Es desperta. Ja no puc escriure més.
Ja has fet un any, amor meu. Ja hem viscut mil aventures, i això és només el començament!
Un any on ens hem estimat molt, moltíssim. I una mica més. Un any intens, molt intents. Un any definitivament molt especial.
Estem a Esterri. Després d'uns dies de molta calor avui plou i fa fred. El Max dorm al jeep tranquil·lament.
Llàstima que avui és l'Esvaiola't, i quedarà deslluït...
Crec que sóc addicta al telèfon. No només a les trucades, sinó a tenir la informació instantània, a estar connectada amb les persones.
A l'aparaulats.
Al what's upp.
A les fotos.
Al Facebook.
A l'Instagram.
A les trucades.
Sóc addicta a l'aparell. I em fa ràbia. I m'encanta. Com quan fumava, que em feia ràbia però m'agradava.
Aquí la dificultat és més grossa. Em seria més senzill alliberar-me del tot que fer una dosificació saludable. I així estic. Avui bé instal·lat el blogger un altre cop. Potser així, al menys seré addicta a escriure reflexions. Ja hi va haver una etapa de la meva vida on escrivia diaris i m'agradava molt. Encara m'agrada tenir-los.
Sóc addicta. No sé com gestionar-ho gaire. I em fa por que afecti al Max. I a la meva relació.
Control....
I aquest matí de sobte se n'ha anat la llum. A tot el barri. I un silenci agraït ha envoltat tots els espais.
He tret el cap per la finestra. El veí de davant, que tot ho mira, m'ha informat de la averia.
He fet un cafè (sort que tenim els focs de gas). He donat la papilla al Max. He gaudit del silenci. I he pensat que valia la pena recollir aquest moment del matí.
