Compartim compta comuna

Ahir vam obrir una compta comuna amb el Dima.  Fins ara ho teníem tot per separat,  però l'arribada d'en Max ens ha fet veure la necessitat d'obrir-ne una. 

Em fa gràcia,  perquè per mi és un pas important,  jo li deia al Dima,  és com si ens casessim,  jeje.  I és clar que no ho és,  però en certa manera si que és compromís.  I....  Hi ha més compromís que l'arribada d'en Max?  Crec que no. 

La meva mare em preguntava adir si ens casariem.  De moment no tenim intenció.  Vam voler fer-nos parella de fet,  però no va poder ser.  Has de tenir 2 anys d'empadronament al mateix domicili per poder-te empadronar,  així que de moment no podem fer-ho. 

Del 31 de desembre de 2015

Hivern a Rússia. A 300 km de Moscou, no sé si al sud, al nord, a l'est o a l'oest, estem a punt de passar la darrera nit de l'any. Иовии год, en rus. És una nit molt important a Rússia, marca l'inici de les festes de Nadal. Menjar a dojo i família. Estic molt contenta d'estar aquí, amb el Dima i la seva família. M'estan tractant molt i molt bé, i estic coneixent aquesta nova cultura per a mi. El cuquet segueix el seu camí, i ja estic de 13, gairebé 14 setmanes. Les famílies estan molt contentes, i jo i el Dima també ho estem. Qui m'hauria de dir, fa tot just 2 anys, que estaria a Rússia, embarassada, caminant sobre el riu Volga! Estic tant feliç que em continc, no sigui que tot sigui un miratge!

Esperant la Glòria

I la Glòria és la meva amiga de l'ànima.  Avui passa un procés de selecció per agafar la direcció de l'escola.  Està força nerviosa,  perquè no tothom està d'acord amb la seva candidatura. 
Jo sé que ho farà molt i molt bé,  com tots els projectes que fa.  La Glòria és una persona perfeccionista i molt treballadora.  És constant amb les seves implicacions.  És molt capaç de dirigir una escola,  igual que ha fet remuntant les corals del poble .

Espero que passi el procés i que finalment assumeixi la direcció d'aquesta escola,  la que va ser la seva escola de petita,  on hi van treballar els seus pares.  On hi pengen les feines que hi va fer de petita. 

La Glòria s'ho mereix.  Porta anys preparant-se,  formant-se. Té idees i té capacitat de generar resposta.  És respectuosa,  animosa i implicada.  Estima el poble,  i l'escola.

Esperaré doncs no,  que surti de la comissió i que pengin la seva valoració. 

Per què has agafat la baixa tant aviat?

Aquesta pregunta me la fa una amiga pel watts up.  I no sé per què però em genera una mica d'angoixa.
Vaig agafar la baixa a la setmana 27,  potser una mica d'hora.  Però és que el mes anterior gairebé tot el mes també vaig estar de baixa.  Vaig agafar una bronquitis molt i molt forta,  que em va fer prendre una tongada d'antibiòtics força important.  M'ho vaig passar fatal.  També vaig agafar diarrees quan em vaig incorporar la setmana següent.  Masses coses.  Suposo que tinc les defenses baixes i sóc un agent fàcil de contaminar pels virus de l'institut.
Per altra banda el Dima feia moltes setmanes que em demanava que agafés la baixa,  que havia de reposar.  La seva germana,  la Diana,  va agafar la baixa al 2n mes d'embaràs,  i ell no podia comprendre com treballava jo encara. 
La meva doctora,  la Marta Ricart també em va recomanar que si podia,  l'agafes,  que m'aniria bé.  Tinc un historial una mica fosc,  pel que fa a embarassos anteriors... 
També haig de dir que la meva feina és força estressant,  i més des de que duuc la coordinació.  Molts fronts oberts i una sensació permanent de no fer les coses bé.  També va ajudar el fet de tenir un alumne molt violent els darrers dies a l'institut.  Un alumne que va mostrar-me una violència molt greu.

Així doncs vaig decidir agafar-la. 

Tot i això,  i al vist i plau que m'han donat els meus amics,  família,  companys i companyes de feina,  hi ha alguna cosa que no sé si he fet bé.  Però potser només és un instant.

En general agafar la baixa m'ha servit per cuidar me,  ocupar-me de preparar l'arribada d'en Max i frenar el ritme, que ja em costa prou. 

Trastos

Ahir la meva cosina ens va deixar un cotxet pels primers mesos.  Ja em va avisar de que era una mica trasto,  i efectivament.  Ara que ja comencem a estar posats en aquest "mundillo"  veiem que aquest cotxet és molt gran,  i molt pesat. 

De totes maneres,  si no en tenim cap més ens anirà bé pels primers mesos,  quan en Max vagi al cuco,  o al Maxicosi,  perquè tot quadra.  És de la marca Jane,  però ja té uns anys.  M'imagino que amb els nous temps han millorat les tecnologies i ara els carros són més lleugers. 

Anar a buscar el carro ens va permetre veure'ns,  cosa que també està bé.  Tot i que és la meva cosina,  ens veiem molt de tant en tant,  com a molt,  un cop a l'any.  I és maca la Laia,  i també la Davinia,  que que va venir.  Em va fer il·lusió retrobar les,  i xerrar una bona estona. 

Sant Jordi

El Dima m'ha despertat amb una rosa al llit!  😊😍

M'ha fet molta il·lusió! I més sabent com li costa llevar-se pel matí! 

És un sol,  una persona molt romàntica que em fa sentir molt bé sempre.  Quina sort he tingut de trobar-lo! 

I jo... Haig de fer règim

M'he engreixat 14 quilos des de l'inici de l'embaràs.  Una passada.  I ahir la Dra. Marta Ricart em va fotre bronca.  I amb raó,  molta raó.  No pot ser,  perquè encara falta 2 mesos,  i si segueixo així acabaré amb un sobrepès enorme.  Així que ahir em vaig quedar força axaifada,  però avui he decidit posar fil a l'agulla i posar-hi remei.  Ara faig bondat amb el menjar i haig d'aconseguir reduir una mica,  i en tot cas no engreixar-me més amb el que queda d'embaràs. 

Li he demanat ajuda al Dima,  a veure si m'ajuda,  perquè ho haig de fer. 

En Max ja fa 1 quilo i mig!

Ahir vam anar a la Dexeus,  em van acompanyar els papes,  en Dima tenia molta feina i no va poder venir.
En Max ja fa un quilo i mig!  Déu n'hi do!  Ara es mou tot el dia,  i ahir estava cap per avall, i en canvi avui cap per amunt.  Perquè avui he anat a la Dra.  Torres,  aquí a Vilanova.  La Dra. Torres diu que és normal i que cada dia pot anar canviant les postures.  Encara té espai,  i l aprofita per fer esport! 

Ara haig de tornar d'aquí a 3 setmanes a la Dra Torres, i d'aquí a un mes a la Dexeus.  Això va a tota castanya!!

Avui en fas 65

Avui és l'aniversari del meu pare ( i de la meva tieta, és clar. Són bessons.), i és un bon motiu per dedicar-li una entrada i una reflexió.
El meu pare fa 65 anys, i es troba enmig d'un procés de recuperació d'una operació per pròtesi de genoll. Està una mica disgustat, no suporta trobar-se malament ni estar enfeblit, i aquesta operació li està costant més del que s'havia imaginat-
Avui em deia que també se li fa difícil fer anys. Seixanta-cinc són forces, i psicològicament és l'edat de la jubilació. El meu pare ja fa 5 anys que està jubilat, però avui "és el dia oficial".

El meu pare és una persona dedicada, molt reflexiva i que està sempre disposat a ajudar als seus. Ens estima molt, i sovint pateix per nosaltres.
És una persona exigent, amb ell mateix i amb els que més estima. Part d'aquest amor que ens té passa per exigir als més propers una conducta apropiada i un comportament exemplar. Ell és el primer en autoexigir-se aquest esforç.

El meu pare sempre havia volgut tenir un fill, cosa dels homes. Però va tenir dues filles. Així que ara està molt il·lusionat amb l'arrivada de'n Max. L'espera amb totes les ganes del món. Crec que té ganes de gaudir-lo d'ensenyar-li coses de fer-se'l seu. M'agrada veure' il·lusionat. Segur que serà el millor avi del món.

Barça-València 1-2

Quina ratxa portem al
Barça!  Quan ja semblava que guanyàvem la Champions i la lliga.... cagada pastoret.
Avui hem anat al camp nou,  i tot i l'ambient,  que era molt animat,  el Barça ha perdut. 
Una llàstima.

El Dima no ha pogut ni sopar del disgust. 

Bateig

Ahir vam anar de bateig.  De bateig amb tots els ets i uts.  De bateig a l'església de la Geltrú. Vam batejar la Maria,  ara coneguda com Maria Núria Montserrat.  Aquest és el nom complet que el capellà li va assignar. 

Va ser una missa ben distreta,  sobretot perquè a fora havien decidit fer un videoclip dels balls tradicionals de Vilanova,  i estava tot la plaça plena de balls populars.  Així hi havia les comparses,  les bèsties,  diables,  trabucaires,  gegants... 
El pobre capellà cada vegada que volia parlar quedava ofegat pel xivarri exterior.  I en part,  una sort.  Excepte els convocants,  la resta no som gaire creients.  I no ens sabem els salms prescriptius. 

Un bateig cristià,  una manera religiosa de donar la benvinguda a la comunitat a un nadó. 

El llibre de la Selva

Acabem de tornar del cinema,  de veure la pel·lícula del llibre de la Selva 😊!
I ens ha agradat força,  i crec que al Max encara li ha agradat més.  Tota l'estona de la pel·lícula ha estat movent-se,  donant patadetes! 

El Dima m'ha posat la mà sobre la panxa i així l'hem anat notant tota l'estona. 

La primera pel·lícula d'en Max!  Com que ara el cinema està a Calafell ja no hi anem gaire sovint. 

Quan es remou el passat

Ahir al vespre vam tenir una conversa amb un amic que m'ha m'ha remenat molt.  De fet aquesta nit he dormit fatal i li he estat donant moltes voltes.  Crec que em recorda fets personals del passat,  i una època fosca,  abans de conèixer el Dima. 
Aquesta amic ens deia que té moltes,  moltíssimes ganes de ser pare.  A mi em va semblar la crida de la maternitat.  Quan una dona o un home té ganes de ser pare,  és com si tot el món s'enfoqués en aquesta direcció.  I la crida és tant animal,  tant visceral,  que difícilment algú que no ho ha passat la sabrà reconèixer. 
Aquest amic se'ns va posar a plorar,  d'impotència.  La seva parella no n'està gaire convençuda,  i tot i que no s'hi nega,  boicoteja els intents de quedar-se embarassada.  Segurament per por. 

I a mi em recorda una època fosca meva.  Per aquest instint tant animal i tant profund,  vaig aguantar l'inaguantable.  Vaig suportar humiliacions,  abandonaments emocionals,  coaccions,  assumpcions de culpabilitats.  I és que tenir un fill va esdevenir en un moment de la meva vida,  una referència,  una meta.  Aguantar els maltractaments psicològics semblava un preu petit si podia ser mare.  Què equivocada estava.  I què savi és el cos, que per tres vegades consecutives va frustrar la meva maternitat. 

Amb el Dima tot va ser molt diferent .  Ens ho passem tant bé junts,  que gairebé em feia mandra quedar-me embarassada.  I potser per això va ser tant fàcil.  Perquè amb ell les coses han sigut senzilles i fàcils des del moment 0. 

I potser per aquest motiu,  en veure les dificultats per les que passa aquest amic,  en veure que les coses tot i poder-se fer senzilles es fan complicades,  i s'eternitzen,  i s'emboliquen.  En veure el seu patiment ahir,  m'ha portat a recordar i reconèixer una època molt difícil que vaig viure.  I que ara em queda tant o tant lluny,  que sovint penso que no va passar.  Però si.

Perdent el temps?

Ahir vaig acabar esgotada de tantes coses.  Visita al metge pel matí per agafar la baixa,  piscina (40 piscines per mantenir-me en forma),  passejar el Xip,  rentar i organitzar roba,  dinar amb els papes al Club Nàutic,  anar a veure la Víctor i que em donés més trastos,  anar amb el Dima en busca d'una calaixera digna per poder posar les coses....
I després no em podia moure.  Estava rebentada. 

Així que avui he fet el contrari.  Amb les dificultats per dormir que tinc,  a les 5 del matí ja estava desperta.  A les 6 m'he aixecat del llit i he esmorzat,  posat una rentadora i he planxat els llençols que ahir vaig rentar (per cert,  no és gaire bona idea posar-los a la secadora en el programa màxim,  després costen un ou de planxar).  A les 8 i pico,  quan el Dima ja marxava a treballar m'ha dit que per què no feia una migdiada.  I això he fet.  M'he posat a dormir al sofà fins les 11:30.    Here tret el Xip,  que pobret estava que no s'aguantava i he aprofitat pel comprar les cortines pel Max.  I  un llençol de sota antimullader,  i  un regalet pel Dima pel dia de Sant Jordi, i un producte per blanquejar la roba que em van deixar,  que d'estar guardada s'ha posat groga. 

I després,  a casa.  Fent el ronso,  recollint roba,  veient una pel·lícula.  I  ara a l hamaca. 

Avui ha sigut un dia en horitzontal. 

I he torna

I com Carai ho ORGANITZO tot això??

Jo no era conscient de la quantitat de coses que porta associat un bebè.  Hem reservat pel Max l'habitació més gran del pis,  però en aquests moments és del tot insuficient. 
La meva amiga Victòria em va dir que no em preocupés de la roba,  que me'n deixaria.  No m'imaginava la quantitat de roba que m arribaria a deixar!  Tinc l'habitació plena de robeta de nadó,  un munt de bodis,  petos,  samarretes minis,  mini pantalons,  mini gorros,  mini mitjons,  mini pijames i fins i tot mini manoples! 

Un munt de roba que se'm fa una muntanya. 

I una banyera de nadó (una portable i una per casa).  La de casa és enorme.  Per què ha de necessitar una banyera tant gran un nen tant petit? 

I dues hamaques,  una automàtica i lluminosa,  i l'altra més ergonòmica i lleugera.

I el Moisès,  i  la bressola.

I un mòbil preciós d'ossets que dormen abraçats a estrelles i llunes. 

I protectors de cunes. 

I dues cunes portàtils ( una ja l'he deixada a casa els pares).

I una trona.  ( Bé,  dues,  però una està a casa mons pares també).

I diverses mantes i mantetes,  i  tovalloles de bany. 

I com Carai m'ho haig de fer per organitzar tot això?

Poc a poc..  Poc a poc. 

Comença la recta final

Això em va dir la ginecòloga el divendres, juntament amb la programació de visites cada dues o tres setmanes.  I l'inici del curs de preparació pre-part. 
Quina por,  oi?  A mi encara em queda lluny,  però deu ser que no ho és tant.  Estem a 10 d'abril,  i en Max està previst que neixi cap al 29 de juny.  Fet i fet,  2 mesos i mig. 
I és que ahir vaig començar la setmana 28 de l'embaràs,  el 7è mes, el 3r trimestre. 
Poc a poc casa nostra es va omplint de coses pel nen,  mobles,  robeta,  alguns ninos....  Moltes coses.  Tot i que li hem reservat al Max l'habitació més gran,  ja s'està quedant petita. 
Divendres vam comprar una bressola,  del fusta i molt maca,  i el Dima la va muntar.  Ara ja està preparada per a posar-hi la criatura.  Bé encara falta rentar els llençols,  però potser avui ja quedarà fet. 

També vam anar a buscar el cotxet,  que és molt xulo!  I una mica gran! 

Així que poc a poc nosaltres també anem entrant a la recta final,  i ens preparem per acollir el nostre fill de la millor manera que puguem. 😊

Nen o nena?

Aquesta és la preguntar més repetida que em fan,  tot seguida de la seva predicció personal:
És nen o nena?  Nen,  segur que tens panxa de nen,  o bé nena,  que tens la panxa arrodonida. 
I jo crec que el percentatge d'encerts deu estar sobre el 50 per cent. 

I em fa gràcia,  es veu que la forma de la panxa ve determinada pel sexe de la criatura,  segons els estudis de les persones grans (fins ara 100% dones).  I quan l'encerten tenen una sensació de guany,  de saber-se amb la veritat absoluta igualment comparable a la incomprensió que reben les que fallen l'encert.  I és que la sensació de frustració que els genera és tant que em veig amb la obligació d'inventar me excuses com dir que com que sóc molt ampla de caderes faig la panxa més rodona....  Tot sigui per alleugerir el sentiment d'impotència de les donés que llegeixen panxes. 

Fred o calor? Botes o sandàlies?

Això de passejar et permet observar la gent que, igual que tu, també passeja.  Avui,  dia 7 d'abril,  fa un dia radiant,  i tot i que no fa calor,  ja comença a estar s'hi bé,  al carrer.  I me'n adono que comença aquella època en que no sabem què posar-nos.  Així doncs,  avui he vist unes nenes (mare inclosa)  que ja han estrenat les sandàlies d'estiu.  Pel meu gust encara fa fred per posar-me les,  però això va a gust del consumidor.  També hi vist dones amb botes,  jo mateixa ahir les duia.  Peró crec que el seny s'imposa,  i la majoria de persones duen bambes, que és el que s'adequa més al temps actual. 

A mi aquesta època sempre em mareja una mica,  pel tema de la roba,  dic; i mai trobo exactament què dur.  El fet és que fa calor al sol,  però tant aviat com hi ha un núvol,  la temperatura baixa en picat. 

També podria parlar del tema dels mocadors de coll,  també és divertit.  Aquest any s'havien posat de moda les macrobufandes,  que són,  per que se m entengui,  com les mantes del sofà,  però per anar embolicade  ( al coll,  ja s'entén) .
Però....  Aquest hivern no ha fet fred.  Gens!  Ni una mica!   I només el mes de març ha sigut una mica més fresquet.  Però la moda impera,  al menys per algunes persones,  i he pogut veure noies ofegades per les macro bufandes lluita amb dubtosa elegància els cànons que marquen les darreres tendències. 

Així doncs estem en una època de l'any estranya,  al menys pel que fa a la moda que pertoca. 

Asseguda davant del mar

Asseguda davant del mar contemplo el cel blau.  I les barques a la línia de l'horitzó.  I veig la gent que passeja,  aprofitant el dia radiant que fa avui.  Una màquina neteja la sorra,  la deu preparar per l'estiu.  Que aviat estarà aquí i portarà milers de turistes, i en Max. 

Avui estic cansada,  la natació,  les passejades i el ioga d'ahir van ser massa teca per mi.  I  això que avui he dormit estupendament. 

On aniràs a parir?

Doncs...  No ho sé.  I es veu que no és la resposta adequada.  La veritat és que no n'estic gens segura.  Em porten l'embaràs a la Dexeus,  però no em fa gaire gràcia parir allà.  Si hi estigués la meva doctora,  encara,  però sense ella m'és igual parir a la Dexeus que als Camils.

Vull un lloc on se'm respecti.  Amb tots els ets i uts.  No vull que m'atabalin amb epidurals,  que no em facin un tall a la mínima.  Que em deixin parir con jo vulgui,  i no espatarrada sobre un llit. 

Divendres he demanat hora amb una doctora dels Camils,  a veure què m'explica. 

També m'han parlat bé de l'hospital del Vendrell. 

Dinamarca i la mare germana

L'Ares va marxar a Dinamarca a estudiar el setembre passat, ara farà 8 mesos.  La idea que tenia era fer una segona carrera més enfocada a les noves tecnologies,  i aprendre idiomes,  i una cultura diferent. 
Però les expectatives s'han anat torçant,  i la carrera no és el que es pensava,  i la cultura no és la mateixa que s'esperava.  Està vivint en una ciutat petita,  al nord del país.  Una ciutat freda i humida,  prop del mar.  Aconseguir trobar una feina ha sigut molt més difícil del que s'esperava,  i la carrera...  Doncs tampoc la motiva gaire.

Jo li he aconsellat que acabi el curs i que torni.  Aquí a Catalunya,  pot fer molts cursos especialitzats,  i màsters,  i el que calgui.  I pot tornar a situar-se en breu. 

Equivocar-se és normal,  el que calgui és aprendre a posar solucions un cop ens equivoquem.  Que no passa res. 

Natació

La meva salvació.  Anar a nedar sempre ha sigut un dels meus esports preferits, i a més el que em va millor.  En els darrers temps m'havia aficionat al pàdel,  però amb l'embaràs l'he deixat aparcat.

Ara intento anar a la piscina cada matí,  sobretot des que m'he agafat la baixa.  Em fa mal l'esquena,  i és de les poques maneres que el dolor s'apaivaga....

Quan el Dima se'n va a treballar,  normalment ja fa estona que estic desperta,  i aprofito per agafar els meus trastos i anar una estona a nedar. 

Els vestuaris estan a tope,  i a la piscina petita no hi cap ni una agulla.  És la hora de l'aqua  gym.  I una cinquantena de dones,  i una desena d'homes,  entre 65 i 80 anys,  ballen a ritme de les darreres novetats discogràfiques.  Un espectacle digne de veure!  Hi ha diversos professors,  sovint els observo des de la piscina gran,  en els descansos que faig.  El meu preferit és el Toni.  Un noi/home que fa molt anys que està a la piscina,  i que té un estil de monitor espectacular.  Quan ell fa la classe, de cop la piscina petita,  plena de la Imserso,  és converteix en una macro discoteca del carrer del pecat de Sitges.  I  tothom s'ho passa bé,  i els que mirem,  doncs també . 
Fa unes coreografies super divertides,  i per un moment,  aquell munt de dones,  i els poquets homes,  esdevenen ballarins del Molino. 

Altres dies hi ha altres monitors,  i la classe és més normal,  una classe de gimnàstica aquàtica a ritme actual.  Però,  des del meu punt de vista,  hi manca l'espontaneïtat del Toni.  La sensació de transformar-se. 

Mentrestant,  jo faig les meves piscines,  la meva rutina de cada matí.  Nou de crol,  una d'esquena.  Cames.  Nou de crol,  una d'esquena,  cames.  Em poso els ànecs,  i vint de cop.  Anar crol,  i tornar esquena.  Cames i cap al jacuzzi .  Dues tirades de xorro-cortina d'aigua,  estiraments i s'ha acabat. 

Dutxa,  vestir-se en els vestidors més incòmodes de la ciutat,  i cap a casa.  Un suc,  i a treure el Xip,  pobret,  que ja fa estona que s'espera. 

Les hormones

Tinc les hormones alterades.  Les coses em saben greu,  igual a vegades em poso a plorar desesperadament.  També em pixo de riure quan alguna cosa em fa gràcia,  i és com la síndrome premenstrual.  Per això he arribat a la conclusió que deuen ser les hormones,  que estan ben alterades.

Les hormones i la por al que vindrà,  i a no saber si ho faré bé.  I  a no saber si tindré prou energia per tirar-ho endavant.  I por a trobar-me sola en aquesta empresa. 

El síndrome del niu

De cop m'agafa la pressa per tenir-ho tot.  Ja fa uns dies vaig somiar que naixia el Max i no teníem res preparat.  Ni tan sols podíem sortir de l'hospital perquè no teníem la cadira del cotxe. 

Això va ser un avís.  I des d'aleshores m'ha agafat la pressa per tenir les coses preparades.  I  n'hi ha un munt. 

I no sé gaire quines necessito realment.

Això que de moment vaig recollint tot el que m'arriba de les amigues,  de les amigues de ma mare i dels familiars,  i preparo un "ajuar". 

El divendres vaig estar a punt de comprar dos bodys preciosos,  que encara no sé per què no ho vaig fer.  Demà dilluns els aniré a buscar.  És que em fa por començar a comprar coses,  i  no poder parar!

Dissabte passat vam anar amb el Dima a mirar / comprar un cotxet.  I  en vam trobar un que ens va agradar moltíssim,  molt manejable,  i que permet anar per camins de terra,  per la platja i per on faci falta.  Això del món dels cotxets és una cosa terriblement complicada i competitiva,  on les marques es treuen els ulls.  I  a més hi ha modes,  que es diferents pares t'expliquen.  Un embolic! 
Aquest cotxet que em triat em sembla genial,  però em fa por que sigui massa gran per al principi de la vida d'en Max.  Perquè crec que ni es veurà de tant petitó en un cotxet tant gran! 

Es pot comprar un cuco que hi va a joc,  però de moment vam decidir no comprar-lo.  Ja veurem!  Encara tinc l'esperança que algú ens deixi un cotxet els primers mesos,  on hi puguem posar el cuco,  i  llestos!   O bé que ens deixin un cuco,  i que el Dima faci un invent per tal de poder-lo acoplar.

Tornant a la síndrome del niu,  és una síndrome quedar s'enganxa.  I  de cop la meva mare comença a rebuscar entre els armaris robeta de quan ma germana era petita,  i trobem mantetes,  algunes proteccions per la cuna i alguns conjunts de recent nascuts,  la mar de bonics.  I  la veig què ella tam s'emociona,  i s'encomana de la síndrome del niu.  I  és que ens fa tanta il·lusió,  que em fa por dir-ho gaire alt. 

Ara que hi penso,  és una síndrome que s'enganxa a les dones,  perquè al Dima no el veig gens estressat amb aquest tema.  Amb el seu optimisme natural està segur que ho tenim tot preparat,  o ho tindrem. Que no és el mateix però és igual .

Cal agrair al Dima aquest optimisme permanent,  que tot i que a vegades em desespera,  em fa la vida molt més bonica,  fàcil i  feliç.

Insomni

Es veu que de petita dormia molt,  i moltes hores!  Però ja fa una bona colla d'any que no.  En desperto a les 7 del matí,  amb tota l'energia del món.  I a munt,  i avall. Així que mentre el meu company dorm,  com si fos la darrera nit disponible,  jo m'aixeco,  esmorzo,  em dutxo,  trec el gos,  escric el blog,  m'aborreixo,  em vesteixo ( no necessàriament en aquest ordre,  és clar!),  reflexiono,  escolto notícies,  escolto la ràdio,  penso.... 

(Ara que ho escric,  tampoc està tant malament,  tenir aquestes estonetes del matí. )

A això s'ha de sumar el fet de tenir un mal d'esquena crònic,  des de fa aproximadament uns 3 o 4 anys,  i que amb l'ajuda de la natació,  el fisio i l'esterilla vaig portant. 
Però ara he afegit un contrapès a la meva pobra columna vertebral,  i ara em desperto cada matí amb un dolor agut a l'esquena que em toca molt els nassos .  I això que continuo amb la piscina,  i  el fisio...  Però és normal.  Crec.
El fet és que l'insomni no millora gaire.  Més que insomni,  les poques hores de dormir. 
I després m'escolto allò de...  Dorm ara que pots,  que aviat...  I penso,  tant debò,

Al menys ara no em cauen gens els cabells,  coses de l'embaràs.

Les patades

En Max no para de moure's dins la meva panxa. I és una sensació que m'encanta!!! No sé si són les hormones, o què carai és, però és una sensació única notar com es mou dins la panxa.
Una amiga em va dir: quina angúnia, oi? I la veritat és que els primers moviments que vaig notar, cap a la setmana 16 ( ja us he dit que això dels embarassos va per setmanes!),  si que em van causar unes sensacions estranyes. Jo no diria angúnia, però com una altra amiga em va dir, estàs entrant en la fase "alien".  I és que de cop tens dins del teu cos una cosa que no pots controlar, es mou quan vol!

En Max pinta tímid. No deixa de moure's dins la meva panxa, i si el Dima em posa la mà a sobre també es mou. Però... amb els meus pares es mostra molt tímid! N'hi ha prou en que cridi al meu pare: Córre, vine que el podràs notar! Perquè en Max decideixi fer una becaineta i descansar una estona.
Amb la meva mare fa el mateix, però com que té més paciència ( o insistència), l'ha pogut notar més vegades.

Demà arribem la setmana 27.

I és que aquest és un dels lios més comuns. Quan et quedes embarassada, de cop els mesos perden rellevància i el que compta són les setmanes. Un embolic de ca l'ample. Resulta que la societat et pregunta: de quants mesos estàs? I es converteix en un suplici tractar de traduir les setmanes a mesos! Al final he decidit dividir per quatre i apa! 27/4, aproximadament... 6 i pico, gairebé 7.
Però si estàs embarassada/at, sabràs que no és així.
Les dues primeres setmanes no compten. Resulta que  l'òvul es fecunda aproximadament a la setmana 2, per tant... Un embolic, ja t'ho dic jo.