Avui és l'aniversari del meu pare ( i de la meva tieta, és clar. Són bessons.), i és un bon motiu per dedicar-li una entrada i una reflexió.
El meu pare fa 65 anys, i es troba enmig d'un procés de recuperació d'una operació per pròtesi de genoll. Està una mica disgustat, no suporta trobar-se malament ni estar enfeblit, i aquesta operació li està costant més del que s'havia imaginat-
Avui em deia que també se li fa difícil fer anys. Seixanta-cinc són forces, i psicològicament és l'edat de la jubilació. El meu pare ja fa 5 anys que està jubilat, però avui "és el dia oficial".
El meu pare és una persona dedicada, molt reflexiva i que està sempre disposat a ajudar als seus. Ens estima molt, i sovint pateix per nosaltres.
És una persona exigent, amb ell mateix i amb els que més estima. Part d'aquest amor que ens té passa per exigir als més propers una conducta apropiada i un comportament exemplar. Ell és el primer en autoexigir-se aquest esforç.
El meu pare sempre havia volgut tenir un fill, cosa dels homes. Però va tenir dues filles. Així que ara està molt il·lusionat amb l'arrivada de'n Max. L'espera amb totes les ganes del món. Crec que té ganes de gaudir-lo d'ensenyar-li coses de fer-se'l seu. M'agrada veure' il·lusionat. Segur que serà el millor avi del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada