I avui m'ha agafat

La plorera,  vull dir.  Quan ha arribat el Dima de treballar,  i suposo que ja em sentia sola m'ha agafat la gran plorera.  I he plorat i plorat. 

Crec que hi ha una part d'hormones i una part d'incomprensió.  A aquesta alçada de l'embaràs em sento deformada,  poc atractiva i força diferent.  La meva autoestima es veu tocada,  em sento relegada a un cos que en cova un altre.  I que l'estimi amb bogeria.  Però la part més meva,  més femenina,  atractiva i sexual no sé on és en aquests moments. 

I aquest còctel d'emocions,  i desitjos i sentiments,  m'ha fet plorar avui. 

Per sort el Dima sap recollir-me en aquestes estones dramàtiques,  i acompanyar-me en les meves pors i angoixes.  M'ha ajudat a poder-ho treure i a parlar-ne.  A processar ho. 

I també hem fet l'amor.  I jo el trobo molt a faltar aquests dies.  I he estat molt contenta. 

Demà anem a l'hospital,  a fer-me corretges i controlar-ho tot.  A veure què ens diuen! 

Sola

El Dima porta uns dies treballant molt i moltes hores.  I jo entenc que ho ha de fer,  però em sento una mica sola aquí a casa.

Avui és dijous,  i aquesta setmana tot i que feia horari intensiu en teoria,  no ha vingut cap dia a dinar.

Suposo que com que tampoc estic gaire àgil,  em sento més sola. 

Avui és 30 de juny.  M'ha escrit la Núria Gandul,  també ha parit,  un mes i mig abans del que li tocava.  El nen encara està ingressat,  és massa petit.  Es veu que ella va agafar preclàmsia 😨,  pobreta! 

El fet és que ara ja estan bé els dos, per sort! 

Jo també tinc tantes ganes de veure't,  Max! 

Avui potser em sento una mica diferent,  més cansada i més pesada.  Potser és la calor,  o que he dormit malament...

Em sento una mica sola, què hi farem! Sort en tinc del Xip!  Sempre als meus peus 😊

Nit de gossos

Aquesta nit he dormit fatal.  I quan dic fatal,  és molt malament.  Ahir vam sopar amb la Júlia i el Felipe a un lloc molt bonic de Vallpineda,  i al tornar a dormir a casa se sentia un soroll com de nevera.

És un soroll prou fort al vespre,  quan normalment hi ha silenci. Venia del Pujades,  de les fotos.

I em vaig enrabiar.  No sé ben bé per què,  però em va agafar un mal humor que m'ha durat tota la nit! 

M'he llevat diverses vegades per anar al lavabo.  Cada cop és més difícil aguantar el pipí. 

Aix.....  Quina nit! 

Singlot

El Max te singlot un altre cop.  Un o dos cops al dia,  el pobret té singlot i joves el noto com es va exclamant!  Diuen que és senyal de Salut,  això espero! 

Ahir em va escriure la Eli,  una noia que anava a prepart amb mi,  tot i que estava d'un mes menys que jo ja ha parit!  Va trencar aigües i el nen va arribar abans,  per Sant Joan. 

Jo el Max el veig molt tranquil.  No em sembla que tingui cap pressa per venir.  Tampoc li toca encara, fins divendres 😊 i tenim temps. 

Ara que pot ser que decideixi esgotar el temps i quedar-se les 42 setmanes amb mi,  a la panxona.  Aquí està bé,  una mica apretat però la mar de bé! 

A veure què em diuen divendres,  ja tinc ganes d'escoltar-lo! 

Rus-Català

Em sorprèn cada vegada que penso que el meu fill serà català i rus.  Rus,  ni més ni menys.  Si m'ho haguessin dit fa uns anys m'hagués semblat una broma divertida,  però resulta que el Max és tant català com rus.  Els seus orígens són eslaus,  i també catalans,  i segurament una mica francesos .

Una barreja estupenda de sang,  de gran part del món.  La família del Dima ve de la zona de Karelia,  tocant a Suècia (crec).  També té sang moldava,  i per suposat un gran pes rus. 

Em fa especial il·lusió aquesta barreja de cultures,  i estic demanant al Dima que ha de vetllar perquè en Max pugui tenir el millor de cada part.

És important que li parli rus des del naixement,  i també que vetlli per la cultura.  Ell no és de celebrar les festes russes,  però si vol que el seu fill en tingui part de cultura,  ho haurà de fer.  Jo el recolzo al 100%.  Jo ja vetllaré per la seva cultura catalana,  i ho tinc molt més fàcil,  sobretot si vivim aquí.  Així que la part russa l'haurà de vetllar el pare amb zelosia.   I és imprescindible,  perquè la meitat de la seva família és de Moscou,  i no parla res que no sigui rus.  Així doncs,   no té més remei que saber-lo per poder parlar amb la бабушка  и дедушка,  i també amb la тета.

Ja veurem com ho fem 😊😊

Dilemes

Tinc greus dilemes per entendre la gent.  Estem en un país de pandereta,  això ja ho sabem.  Però que el PP torni a guanyar les eleccions d'aquesta manera és esgarrifós. 

Què empeny a la gent a votar un partit que se'n orgulleix de ser corrupte?  Què duu a les persones a confiar en un president que no és capaç de pronunciar una sola frase coherent,  i que amb un discurs més propi de persones amb intel·ligència limitada pot vendre un projecte de país basat en la premissa de l'orgull?

Quin orgull?

És que m'he perdut i les condicions de vida de les persones d'aquest país són les que la majoria vol?

No ho puc entendre.  Puc veure que en clau espanyola el PP ven un discurs de Salvador de la pàtria,  però també ho fan altres partits,  sense tenir un rerefons acceptat de corrupció política i prepotència institucional. 

Què ho fa que la gent confiï amb un ministre d'Interior guiat per un àngel de la guarda?  Que si en comptes de dir-li Àngel,  li digués "marciano de color verd"  estaríem parlant d'esquizofrènia,  oi?

Em costa molt acceptar,  però,  des de la meva postura democràtica,  que una majoria tant rellevant s'estigui equivocant.  El que em porta a replantejar-me si sóc jo la que no sé veure el que pot ser millor per a tots.  Crec amb les persones,  i per aquest motiu m'és tant difícil acceptar que tanta gent pugui estar equivocada .  Potser sóc jo,  que necessito que algú m'expliqui la part positiva de la corrupció,  la prepotència i la xuleria institucionalitzada. 

És un dia una mica trist per a mi.

La única cosa bona és que a Catalunya el PP no guanya ni de lluny.  Qui sap,  com més prepotència hispànica,  més sentiment independentista.  Aquí jo no m'hi vull quedar. 

Dia tranquil

Ahir vam passar el dia a Cunit amb els papes.  Va ser un dia tranquil,  tots estàvem relaxats i ens ho vam passar molt bé sense fer gaire res. 

Vam banyar-nos a la piscina,  i l'aigua estava estupenda!  Fresqueta però no massa.  Hi havia gent,  una mica barroera.  Acostuma a passar,  sobretot a l'estiu que és quan es lloguen els pisos per setmanes i ve gent que no hi té res a perdre.  Vull dir,  que no se sent seu el recinte i sovint no respecta prou les normes de la comunitat.  Res greu,  però! 

Després vam dinar molt bé i migdiada.  Vam dormir com un tronc.  Crec que em queia la baba i tot! 

Per acabar havia dut els ingredients per a fer una coca de llardons,  la mama volia aprendre'n.  I vam haver d'anar a Cubelles a fer-la,  perquè ell forn no anava bé.  Saltava la llum quan s'escalfava. 

A Cubelles vam preparar la coca,  que va quedar boníssima! 

Llàstima que el papa va decidir que era el millor moment per llençar pesticides a tot el jardí i quasi m'agafa algo!  Així que vam decidir marxar ràpidament! 

Vam anar a Vilanova,  a passejar pel passeig. Tenia ganes de caminar una mica,  i vam caminar una estoneta. 

Aleshores vam començar a parlar de la seguretat,  i el Dima es va atabalar una mica.  Vam quedar que mirariem sistemes de seguretat pel pis.  És que estan entrant freqüentment en pisos de la zona,  i fa una mica de por... 

Quan vam arribar a casa vaig fer una sopa de meló (meló,  iogurt i menta),  i ens vam estirar a la terrassa a prendre el batut.  I  a llegir.  Em vaig acabar el llibre de la Matilde Asensi que estava llegint.  Són molt entretinguts els llibres d'aquesta autora! Ara en començaré un de nou. 

I així vam passar el dia,  de manera tranquil·la.

Els dies tranquils mentre esperem en Max
😊

Què difícil esperar!!

Aixxx què difícil és esperar,  practicar la paciència!  Tinc tantes ganes de veure't la carona,  Max,  que se'm fa difícil esperar aquests dies que manquen.  Això de no saber si vindràs avui,  o demà,  o d'aquí 10 dies em costa una mica! 

Ara tenim totes les maletes fetes,  i posades al cotxe.  Els exercicis preparats,  els cd's i la música.  Tenim les ganes intactes!

Tenim tot preparat perquè puguis venir al món,  i t'acollirem amb tot l'amor possible! Tenim tantes ganes de besar-te!

Per això l'espera és difícil,  i ara ja hem de fer un exercici de paciència gran.  Tant el Dima com jo no en som gaire,  de pacients,  així que ara ens toca respirar,  tranquilitzar-nos i gaudir d'aquests darrers dies que encara ets a la meva panxeta. 

Gaudir dels teus moviments,  que te'm claves a les costelles! Gaudir de la tranquil·litat de la nostra terrasseta,  dels passejos ( que ara em costen molt més per culpa de la panxa i de les ganes constants de pixar... ).  Gaudir dels amics, i del cinema,  i de les revetlles! 

Gaudir i tenir paciència. 

T'esperem amb molta il·lusió! 

Avui faig "morros"

Acabo d'arribar de l'Institut,  he anat a signar la comissió de serveis i a dur la baixa. 

M'he trobat les companyes de feina,  que ens vam veure el dilluns.  M'han dit que m'ha canviat la cara,  i la panxa!  Es veu que avui "faig morros".  Que la cara m'ha canviat una mica des de dilluns. I que la panxa és molt més gran que el dilluns.    Que això és senyal de que el part s'acosta.  Tant de bo!!

La veritat és que avui he patit agafant el cotxe, he estat a punt de no anar. El Max només feia que clavar-se a les costelles, i em feia una mica de mal. Crec que té ganes de sortir,  i jo també tinc moltes ganes de que surti. 

A veure!  Ara ja l'estem esperant amb molta il·lusió!

Què em passa?

Què em passa?  No sé si són les hormones o que estic cansada,  però darrerament m'enfado una mica més fàcil que de costum. 

No vull dir que estigui trastornada,  que crec que no!  Però si que em molesten les coses amb més facilitat que abans.  És com si tingués menys paciència de l'habitual. 

Crec que com que em veig una mica incapacitada m'emprenya.  El costa tot més que habitualment,  i tot i que em trobo molt bé,  se'm fa una muntanya coses tant senzilles com comprar fruita, o passejar el Xip. 

En certa manera crec que és la barreja de por i ganes de veure-li la carona al Max,i de saber si seré capaç de criar al meu fill.  Tinc por de trobar-me sola amb ell.  Crec que el Dima m'ajudarà,  però quan veig que alguna cosa se'm descontrola potser em fa por per aquest motiu.  I  em disgusto.  I com que no ser fer cara de pòquer,  se'm nota de seguida.... 

Ara anirem a veure la casa que el Felipe i la Júlia s'han comprat a Castellet i la Gornal,  tenim ganes de veure-la.  Hi pugem sopar. 

En fi..   Potser és la depressió prepart,  si és que existeix!  😅

1 cm de dilatació!

Avui he anat a la Dexeus i la dra Marta Ricart m'ha fet un tacte.  Diu que estic dilatada 1 cm, i que..   Ja li ha tocat el caparró al Max! 
😊😊😊😍😍😍😍

També m'ha dit que va amb calma,  i que el coll de l'úter encara està dur i encara falta per dilatar.  Que probablement tardaré 10 dies més o inclús més. 

M'ha fet il·lusió que estigui una mica dilatada,  una mica, però ja ha començat el procés!  Què bé!

Tinc tantes ganes de veure't la carona   Max!  D'abraçades,  petons!!

Fi de curs. Tornar a començar

Ahir vam anar a sopar les companyes de l'equip de 2n D'ESO del curs 15-16.  Vam anar a la Pepa Jaleo ,  al passeig.  Va ser maco.

Cada any,  quan arriba final de curs és una mica agredolç.  Per una banda estem d'allò més contents perquè vénen les vacances d'estiu,  però per altra banda...  Cada curs hem d'acomiadar professors i professores molt macos,  que han deixat petjada en els alumnes i en l'equip.

Ahir vam dir adéu a la Pamela,  que se'n torna a València per estar amb la seva filla,   a la Núria,  que feia un terç de jornada,  a la Cristina,  que també complementava una companya. 

Quina llàstima.  Tres grans professionals que se'n van. Cada curs el mateix.  La llista es va fent gran.  L'any passat van ser el Jose,  l'Edu,  l'Àngels...

De totes maneres,  a vegades poden tornar,  potser no el curs que ve,  però qui sap! 

En fi,  els desitjo tota la sort del món,  i que disfrutin allà on vagin.  Em va dir la Glòria fa uns anys,  que nosaltres som mestres,  professors.  I que allà on anem a parar tindrem alumnat que estarà disposat a compartir el procés d'aprenentatge. 

S'acosta Sant Joan

I amb aquesta data s'acosta el dia que farà 2 anys que vaig conèixer el Dima! 😍
Dos anys que m'han capgirat la vida i que m'han ensenyat què significa viure feliç,  tranquil·la i plenament.

Farà dos anys que ens vam conèixer,  en aquell terrat del carrer Unió,  quan jo havia tocat fons a la meva vida.  Va arribar el Dima i em va capgirar el món. 

Swing,  alegria,  tendresa. Pàdel i gastronomia. Em va animar i seguir en el meu viatge a Nicaragua,  em va escriure cada dia. 
Vam anar al País Basc,  sense gairebé conèixer-nos.  De càmping.  Vam disfrutar moltíssim,  de nosaltres,  del sexe,  del viatge. 

Ja no ens hem separat més. Ni una nit. 

Decidim conviure junts,  i tot és senzill,  fàcil. 

Anem a Vietnam,  un mes,  l'estiu següent.  Planifiquem el viatge in situ,  i recorrem de punta a punta el país. 

I fabriquem el Max,  i ara t'estem esperant amb candeletes,  ansiosos de poder-te abraçar,  i besar. 

Ara fa dos anys que et vaig conèixer,  Dima,  i sembla que sigui tota una vida.  Moltes gràcies!  Tinc moltes ganes de de seguir aquest recorregut amb tu,  i d'aquí ben poc,  amb el Max. Els tres serem imparables!

Ja ha marxat la вавушка

Ara deu volar direcció a Moscou,  i juntament amb ella tots els pensaments i contradiccions que suposa tenir un fill lluny. 
I el Dima queda aquí,  amb un sentiment contradictori també.  Estimant des de la distància,  amb ganes de fer-ho bé,  però sentint-se un fill no prou bo.  Sentint que hauria de fer més per la seva família,  però sense saber gaire bé com.

Jo intento acompanyar,  observant des de la meva posició,  i intentant que el meu estimat estigui el millor possible.

La вавушка se'n va,  a Moscou.  A casa seva,  amb les seves costums i tradicions,  les seves dinàmiques i idees.  I jo penso que el meu fill serà també part d'això.  Mig català mig rus.  Qui sap,  potser decidirà anar a viure a un altre país en algun moment,  i jo també l'aniré a visitar.

I potser repetiré contradiccions. 

Qui sap...

38 setmanes!

Avui ja hem assolit la setmana 38.  Això vol dir que en qualsevol moment,  i essent un part normal,  en Max pot decidir sortir. 
Ja en tinc ganes.  Moltes ganes! 

Avui fa mal temps,  plou i no fa sol.  Millor,  en part.  Així no fa les calors dels darrers dies.

Menjarem una paella a casa dels meus pares i l'Света farà una típica amanida russa,  molt bona! 

El Dima volia passar per Sitges a buscar-li un vestit a sa germana.  Però potser aquí a Vilanova en trobem un. 

La seva mare marxa demà. 

Les hormones

Es va acostant la data de part.  Sant Pere.  El Max es mou molt,  sobretot des de diumenge.  Avui està una mica més tranquil. 

Jo tinc l'esbarjo hormones a flor de pell.  Tinc tantes ganes de veure't! 

Ahir vaig anar a buscar una medicació per l'Света,  és per l'altre diabetis.  A Rússia és molt cara,  i aquí,  en canvi és més assequible.  M'ha donat les gràcies per activa i per passiva.  I  avui m'ha dut un ram de flors.  Són molt boniques,  de les que s'assequen.  Ara buscaré un gerro on posar-les.  I un lloc.   Josep em sento una mica atabalda,  m'agraden molt les flors.  I sé que li he fet un granadíssim favor.  Però em fa por no poder fer-lo més....  Tonteries, imagino. 

Avui la llevadora ( que és un desastre) ,  al curs prepart ens ha parlat de la quarantena i de la depressió postpart.  Quaranta dies durs, i preciosos.  Durs d'adaptar-se a una nova vida,  a canviar rutines,  a esdevenir una vaca lletera.  A dormir malament,  o insuficient.  A passar a ser un segon plat,  un actor secundari després de ser protagonista durant nou mesos.  A estimar tant a una personeta,  a tenir por a no saber què pot estar passant.  A tenir punts,  o cicatriu,  o clivelles.  O no tenir res d'això! 

Jo espero que el Dima m'acompanyi bé en aquest procés.  Haurem de ser els dos,  i haurem d'intervenir els dos.  Crec que necessitaré especial amor,  perquè les meves hormones estan una mica alterades.  La falta de sexe em passa factura.  I fins d'aquí més d'un mes...  Res de res . 

La convivència

Ja fa més d'una setmana que tenim la sogra a casa.  Tot i que és una persona molt educada,  la convivència no és tant fàcil.
El Dima i jo tenim el nostre món,  les nostres rutines,  les nostres costums.
Crec que el fet de no compartir la llengua,  dificulta la relació amb la sogra,  però també el fet diferencial cultural.
És un fet que nosaltres som llatins.  I això és la nostra manera de ser i d'entendre la vida.  És en certa manera com si la vida no fos tant en serio.  D'alguna manera veig que els pares del Dima es preocupen molt per coses que a nosaltres,  sobretot a mi em queden molt lluny.  Política internacional, per exemple, o política nord-americana. 

També veig que no toleren tant bé les bromes,  el viure més despreocupat. 

El Dima adora a sa mare,  però masses dies junts li passen factura.  Nosaltres portem una vida tranquil·la,  activa,  positiva i lliure .  Una vida molt plena com a parella que d'alguna manera es veu interrompuda. 

Potser haurem de pensar formes de gestionar les vistes familiars.  Així mateix,  quan nosaltres anem a Rússia,  haurem de veure com ho fem.  Masses dies a casa els pares,  també ens passen factura a nosaltres.  Jo vull que el Max vagi a veure la seva família eslava,  però hi hem d'estar tots a gust. 

La convivència no sempre és fàcil.

Excepte entre el Dima i jo.  Sempre ha sigut facilíssima!  Amb el Max segur que serà molt millor 😊

Poblet, Montblanc i Castellet

Avui hem fet visita cultural amb l'Света i el Dima.  Hem anat a Poblet a veure el Monestir, el Dima encara no l'havia vist.  Els hi ha agradat molt.  La veritat és que és molt bonic,  jo no me'n recordava! 

Després hem anat a Montblanc,  a passejar una estona i hem vist castells.  Hem dinat de menú en un bar molt
correcte,  esqueixada i mandonguilles amb sèpia. 

Ja de tornada hem decidit visitar Castellet,  i resulta que hi ha fira medieval.  Per mala sort,  l'Света ha relliscat i ha caigut.  Res greu però ens hem espantat una mica. 

I jo...  Avui el Max està a tope.  Tot el dia donant patades i estic una mica en baixa forma.  Ara ja tornem i em poso en horitzontal,  a descansar. Diu el Dima que m'ha baixat la panxa...  Serà veritat?? 

37 setmanes

37 setmanes,  s'acosta ara si el moment en que el Max decideixi venir al món.  Bé,  al món ja hi és,  però el moment en què decideixi sortir de la meva panxa 😊.  Estic molt contenta,  i amb ganes de que aquest moment arribi.  No sé si ho tinc tot preparat,  crec que falten algunes coses,  però avui mateix ho vull deixar enllestit. 

Una bossa pel dia del part,  una bossa per després,  una pel cotxe i una pel pare. Quantes bosses!!!  😀😀

Tinc tantes ganes d'abraçar-te!! 

Ara el noto tant definit a la meva panxa,  que em fa cosa i tot.  Li noto l'esquena,  els peus i a vegades crec que les mans.  El noto quan es mou,  i se'm clava a les costelles. Quan s'estira,  buscant espai.  A vegades m'abraço l'esquena i és una mica com abraçar-te a tu. 

Estirada al llit,  el Dima també m'abraça.  L'estimo tant!  Jo no sabia que algú et pogués fer tant feliç. T'ajudés a ser tant feliç!  Aviat farà 2 anys que ens vam conèixer.  Una màgica nit de Sant Joan.

En Max ha agafat singlot.  La panxa fa saltirons mentre escric aquestes paraules.

37 setmanes,  queda ben poc per veure't la carona

Platja!

Caminar per la platja,  un plaer quan arriba l'estiu!  En Max i jo fem una mica d'exercici pel matí

Les 4 de la matinada

Dormo una nit bé,  l'altra malament!  Quin rollo!
Avui m'ha despertat el Xip,  bordant a ves a saber qui o què....  I després és massa fàcil que el cap se me'n vagi a altres llocs. 
I sento el soroll dels carros del forn de pa,   que arrosseguen les rodes.  Això tampoc ajuda... 

Ahir a la llevadora em va fer recordar una altra vegada tot el meu historial amb els Oriols.  Sort que vaig fer un any de teràpia amb el Roman,  sinó no sé si ho hagués pogut suportar,  això d'haver d'explicar me cada vegada...

Tinc moltes ganes de veure-li la cara al Max.  Tinc ganes d'abraçar-lo,  de besar lo.  De tocar-lo,  d'olorar-te.  De que m'estrenyis el dit.  De fer-te massatges. I mimos.  Tinc ganes de veure't sortir de la panxa. 

Però espera't una mica,  quinze dies .  Jo t'espero aquí,  amb tota la il·lusió del món! 

Singlot

Ja no me'n recordo si he parlat del singlot d'en Max!  De cop i volta en Max comença a tenir singlot,  i la panxa em comença a fer bots! 

El singlot li dura una estona,  potser un quart,  o potser mitja hora.  És divertits,  i m'acosta més al meu fill!

Avui he anat a l'hospital a fer-me les corretges .  Et posen dos electrodes per controlar el batec i les construccions.  I han estat posats durant 30 minuts.  Ha sigut bonic!  També m'han fet moltíssimes preguntes del meu passat,  i  de com ha anat l'embaràs.  M'ha acompanyat l'Света.

També m'han ensenyat les sales de dilatació,  on si tot va bé pariré en Max. 

Després hem anat a la platja,  amb l'Света,  i ens hi hem estat una hora i mitja.  No més,  perquè la mare del Dima és molt blanca,  i s'ha d'anar poc a poc.  S'ha posat protecció 50.  Està encantada amb la platja,  avui em deia que fa 3 anys que no hi anava .  Em fa molta gràcia perquè disfruta molt de les petites coses 😊

Esperant a l'aeroport

Esperant a l'aeròdrom que arribi l'Света,  sembla que va a temps però està tardant una mica.  Després d'esperar mitja hora decideixi esperar asseguda,  ara ja em fa mal l'esquena si estic gaire estona de peu. 
Aquesta nit he dormit fatal,  a les 3:30 m'he despertat i ja no he pogut dormir més.  Un rollo!!

Ve l'Сбета

Dimarts que ve,  ve l' Света a passar uns dies amb nosaltres.  S'estarà 12 dies més tinc ganes de veure-la,  és una persona molt agradable i molt respectuosa.  Ella té moltes ganes de venir,  això m'ha dit el Dima. 

Podrem anar a la platja,  tot i que s'haurà de protegir molt.  Té un color de pell semblant al marbre,  i no crec que estigui acostumada als raigs de sol!

També tinc ganes de que vegi el que hem preparat per l'arribada d'en Max.  Dormirà a la seva habitació,  rodejada ara de coses que tenim preparades.  La bressola,  el canviador,  les hamaques,  roba...  I moltes altes coses. 

Avui ja estic de 36 setmanes,  i qui sap,  si s'avança el part encara estarà a temps de veure néixer en Max.  Si no,  hem quedat que vindran pel setembre,  a veure si poden venir els dos.  L' Света i en Владимир.  El pare del Dima no ha vingut mai a Catalunya,  i tot i que la relació entre ells no és gaire bona,  sé que al Dima li faria molta il·lusió que vingués.  Potser li hauríem de comprar els bitllets.  A més,  serà l'avi d'en Max. 

No tens cara d'embarassada

La pregunta que més em sento en els darrers dies és : Quan et queda?  I quan els hi dic que màxim 4 setmanes,  aleshores la resposta és...  Ostres!  Doncs no tens cara d'embarassada! 

I jo em pregunto...  Què és la cara d'embarassada??  La gent em diu que hauria de tenir la cara inflada,  caminar malament,  o els peus com a botes.  I per la meva bona sort no tinc res d'això!! Tot just ara fa dos o tres dies que se m'inflen els peus quan em llevo al matí,  però una dutxa amb aigua freda, i posar-los en alt m'ajuda a tenir-los a ratlla.  I caminar és clar.  Les meves passes de cada dia.  Ahir sense anar més lluny,  10.000 passes,  uns 7 km.  Repartits durant el dia. 🙌 Això m'ajuda a estar àgil.  Crec.  Per això ho faig. 

Tinc una gana que em moro!

Totes el dia tinc una gana insana i terrible.  Tinc gana a l'esmorzar,  al dinar i al sopar.  Entremig també tinc gana.  Ho estic notant des de fa uns pocs dies.  Diu el Dima que això és que en Max té gana,  i  em fa menjar més.  Pot ser,  però és força terrible! 

Avui he anat a la Dexeus.  M'han fet un electrocardiograma,  i tot correcte.  M'han receptat una medicació a partir de la setmana que ve per prevenir l'aparició de l'herpres en el moment del part.  Si el tingues m'haurien de fer cesària obligatòriament. 

També m'han fet un tacte,  diu la Marta que estic molt verda,  que tranquil·la que va per llarg.  Ja veurem! 

I que quan comencin les contraccions,  no corri a l'hospital,  que jo sóc de les que Trigo en dilatar,  així que m'ho prengui amb calma.  Ja li he dit al Dima que s'ho prengui amb calma ell també,  que el conec i és molt nerviós. 

La Carola també està embarassada,  de 9 setmanes, i sembla que tot va bé!  Me'n alegro moltíssim per ella,  s'ho mereix. 

8500 passes

Ja fa prop d'un mes que em vaig instal·lar un comptador de passes.  Avui n'he fet unes 8500,  el que ve a ser uns 6 km aproximadament.  És força.  Tinc el repte de fer-ne cada dia un mínim de 5000,  i exceptuant alguns dies que m'he trobat malament,  ho he complert! 

I crec que m'ha anat molt bé per mantenir-ne en forma!!

Avui també he anat a ioga,  ho faig al centre cívic de Sant Joan.  M'encanta!!  La setmana que ve ja és la darrera classe.  I crec que no en podria fer gaires més.  Ara estic tant embarassada,  que em costen els moviments.  Sóc la única embarassada de la classe.  Van voler muntar un grup específic,  però no s'hi va apuntar ningú més que jo...  Així que la professora,  que és un 10,  m'adapta les classes.