La plorera, vull dir. Quan ha arribat el Dima de treballar, i suposo que ja em sentia sola m'ha agafat la gran plorera. I he plorat i plorat.
Crec que hi ha una part d'hormones i una part d'incomprensió. A aquesta alçada de l'embaràs em sento deformada, poc atractiva i força diferent. La meva autoestima es veu tocada, em sento relegada a un cos que en cova un altre. I que l'estimi amb bogeria. Però la part més meva, més femenina, atractiva i sexual no sé on és en aquests moments.
I aquest còctel d'emocions, i desitjos i sentiments, m'ha fet plorar avui.
Per sort el Dima sap recollir-me en aquestes estones dramàtiques, i acompanyar-me en les meves pors i angoixes. M'ha ajudat a poder-ho treure i a parlar-ne. A processar ho.
I també hem fet l'amor. I jo el trobo molt a faltar aquests dies. I he estat molt contenta.
Demà anem a l'hospital, a fer-me corretges i controlar-ho tot. A veure què ens diuen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada