De cop m'agafa la pressa per tenir-ho tot. Ja fa uns dies vaig somiar que naixia el Max i no teníem res preparat. Ni tan sols podíem sortir de l'hospital perquè no teníem la cadira del cotxe.
Això va ser un avís. I des d'aleshores m'ha agafat la pressa per tenir les coses preparades. I n'hi ha un munt.
I no sé gaire quines necessito realment.
Això que de moment vaig recollint tot el que m'arriba de les amigues, de les amigues de ma mare i dels familiars, i preparo un "ajuar".
El divendres vaig estar a punt de comprar dos bodys preciosos, que encara no sé per què no ho vaig fer. Demà dilluns els aniré a buscar. És que em fa por començar a comprar coses, i no poder parar!
Dissabte passat vam anar amb el Dima a mirar / comprar un cotxet. I en vam trobar un que ens va agradar moltíssim, molt manejable, i que permet anar per camins de terra, per la platja i per on faci falta. Això del món dels cotxets és una cosa terriblement complicada i competitiva, on les marques es treuen els ulls. I a més hi ha modes, que es diferents pares t'expliquen. Un embolic!
Aquest cotxet que em triat em sembla genial, però em fa por que sigui massa gran per al principi de la vida d'en Max. Perquè crec que ni es veurà de tant petitó en un cotxet tant gran!
Es pot comprar un cuco que hi va a joc, però de moment vam decidir no comprar-lo. Ja veurem! Encara tinc l'esperança que algú ens deixi un cotxet els primers mesos, on hi puguem posar el cuco, i llestos! O bé que ens deixin un cuco, i que el Dima faci un invent per tal de poder-lo acoplar.
Tornant a la síndrome del niu, és una síndrome quedar s'enganxa. I de cop la meva mare comença a rebuscar entre els armaris robeta de quan ma germana era petita, i trobem mantetes, algunes proteccions per la cuna i alguns conjunts de recent nascuts, la mar de bonics. I la veig què ella tam s'emociona, i s'encomana de la síndrome del niu. I és que ens fa tanta il·lusió, que em fa por dir-ho gaire alt.
Ara que hi penso, és una síndrome que s'enganxa a les dones, perquè al Dima no el veig gens estressat amb aquest tema. Amb el seu optimisme natural està segur que ho tenim tot preparat, o ho tindrem. Que no és el mateix però és igual .
Cal agrair al Dima aquest optimisme permanent, que tot i que a vegades em desespera, em fa la vida molt més bonica, fàcil i feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada