Ahir al vespre vam tenir una conversa amb un amic que m'ha m'ha remenat molt. De fet aquesta nit he dormit fatal i li he estat donant moltes voltes. Crec que em recorda fets personals del passat, i una època fosca, abans de conèixer el Dima.
Aquesta amic ens deia que té moltes, moltíssimes ganes de ser pare. A mi em va semblar la crida de la maternitat. Quan una dona o un home té ganes de ser pare, és com si tot el món s'enfoqués en aquesta direcció. I la crida és tant animal, tant visceral, que difícilment algú que no ho ha passat la sabrà reconèixer.
Aquest amic se'ns va posar a plorar, d'impotència. La seva parella no n'està gaire convençuda, i tot i que no s'hi nega, boicoteja els intents de quedar-se embarassada. Segurament per por.
I a mi em recorda una època fosca meva. Per aquest instint tant animal i tant profund, vaig aguantar l'inaguantable. Vaig suportar humiliacions, abandonaments emocionals, coaccions, assumpcions de culpabilitats. I és que tenir un fill va esdevenir en un moment de la meva vida, una referència, una meta. Aguantar els maltractaments psicològics semblava un preu petit si podia ser mare. Què equivocada estava. I què savi és el cos, que per tres vegades consecutives va frustrar la meva maternitat.
Amb el Dima tot va ser molt diferent . Ens ho passem tant bé junts, que gairebé em feia mandra quedar-me embarassada. I potser per això va ser tant fàcil. Perquè amb ell les coses han sigut senzilles i fàcils des del moment 0.
I potser per aquest motiu, en veure les dificultats per les que passa aquest amic, en veure que les coses tot i poder-se fer senzilles es fan complicades, i s'eternitzen, i s'emboliquen. En veure el seu patiment ahir, m'ha portat a recordar i reconèixer una època molt difícil que vaig viure. I que ara em queda tant o tant lluny, que sovint penso que no va passar. Però si.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada