Diari d'una inducció. Dret a la intimitat.

Hem explicat als pares que avui m'ingressen per fer la inducció al part,  com és normal.  També vam demanar respecte,  com és normal,  crec.

Aquestes darreres tres setmanes han sigut una mica pesades perquè a cada moment tothom pregunta,  encara no??

I sembla que d'alguna manera facis alguna cosa que no toca perquè el part no arriba.  No,  simplement que el Max està molt còmode aquí i no vol sortir encara,  per això avui anem a que ens ajudin a que pugui sortir. 

No hem explicat res als amics,  només a la Júlia i el Felipe,  perquè la veritat és que la gent ens atabalda una mica,  amb tantes preguntes i tantes expectatives. 

Per això ahir em vaig disgustar una mica quan em van trucar d'Esterri,  per dir-me que què bé que m'ingressaven.  Em va sorprendre i també va sorprendre al Dima.

Aquest matí he demanat al papa i a la mama respecte per la meva intimitat.  El papa no s'ha enfadat, però la mama s'ha enfadat com una mona.  Amb la qual cosa ara ella està disgustada i jo també perquè si abats no ho estava gaire  però em sabia greu,  ara si que m'enfada que no li puc dir res que no vulgui escoltar. 

I aquest tema de la intimitat,  ja fa temps que s'arrossega.  Jo hi ha masses vegades que expliquen la meva vida sense que jo en doni el permís .  Tant els hi costa callar?  Sé que no ho fan amb mala intenció,  però jo ja estic prou nerviosa com per aguantar les expectatives de moltes més persones. 

Apaga el Telèfon,  em diuen.    I si no vull?  Tinc dret a tenir-lo engegat i a no rebre missatges.  Tinc dret a que no es parli de mi si no vull.  A que jo controli els tempos de la meva vida,  dels meus embarassos.

I això s'ha anat repetint...  😢. 

M'emprenya perquè m'agrada confiar-hi,  però no m'agrada que se'm traeixi la confiança amb tanta facilitat . 

Entenc que estan emocionats.  Però és la meva vida,  oi?  La nostra vida: del Dima,  el Max i la meva. 

En fi....  Què hi farem!  A veure si m'animo, que això m'ha deixat una mica aixafada.  Sobretot la reacció exagerada de la mama.  Tinc els nervis a flor de pell,  i estic una mica espantada,  com per sumar-hi males cares.