Jo no sabia que m estimava tant la Mercedes. M'ha sabut molt greu la seva mort. He plorat molt. Vaig anar al tanatori amb els meus pares i ahir vam anar a enterro, amb el Max i el Dima.
D'alguna manera la mort sobtada de la Mercedes significa la mort de les meves àvies. La Mercedes va ser una persona que poc o molt sempre havia estat a la meva vida. La última àvia que em quedava. I el fet d'haver-la vist tot just fa una setmana, encara fa el record més present.
Però la vida continua, i cada cop és més fàcil gaudir d'en Max. És un nen tant preciós! Me'n recordo que quan estava a la panxa només tenia ganes de poder-lo veure, abraçar i fer petons. I això és el que faig tot el dia. Mirar-lo i al·lucinar de com podia una coseta tant especial estar dins la meva panxa!
I fer-li petons, quan el canvio, o quan plora, o quan riu. Qualssevol moment és bo. I em mira amb aquells ullets axinats, i no sé què deu pensar. Però segur que li agrada. A tots ens agraden els petons!
És curiós perquè el vincle amb la mare, des del moment de la fecundació, és molt fort. Si hi ha tranquil·litat, cap problema, es relaxa amb el Dima també, però si hi ha situacions noves, o gent que no coneix, és amb mi amb qui vol estar. És amb la mare, que se sent protegit i segur. I a mi se'm cau la bava!!
Avui hem anat a dinar al Genil, amb l' Evaristo i l'Araceli, i els papes. Els avis estan que se'ls hi cau la bava! Igual que la mare...
Així que això és la vida. Uns neixen, els altres se'n van. A mi em sap greu que no puguin coincidir. La Mercedes, la iaia, els iaios d'Esterri... Segur que són persones que haguessin disfrutat molt amb el Max! Tinc l'esperança que jo mateixa sóc una mica tots ells. Sóc una mica de iaia, i de iaios. I una mica de Mercedes. El Max els coneixerà a través meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada