Còlics, nervis, simplement... No ho sé. Però a vegades el Max no dorm. I plora. I es desespera. Mirem el panyal, donem menjar. Ens preguntem pels còlics..
I paciència.
Passejar a munt i avall amb la motxilla. I s'adorm. Però després... Com el treus? Es desperta. I torna a començar. I si trigues massa. Toca menjar altre cop.
Sovint aquests moments desesperen... Sort que després em fa una rialla i les hormones s'encarreguen d'esborrar aquests moments....
Aixxx.... Maternitat!
Per sort ve el bon pare i se'n encarrega una estona. Jo em saturo. És que... No passa cada dia, per sort, però si sovint.
I jo crec que és perquè alguna cosa li passa. Té algun problema que no sap expressar de cap altra manera que plorant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada