Ara entenc per què les mares se senten taaant especials. Per què hi ha aquest orgull, un pèl excloent, de ser mare.
Perquè és una experiència brutal. Jo pensava que estava preparada per ser mare, però no sé si hi ha ningú que ho estigui, al menys amb el primer fill.
És una barreja de sentiments tant bèstia, que costa d'explicar. Una nova persona arriba al món, i tu i la teva parella l'heu creada. Del no res. No existia i ara ja si. I riu i plora, i menja i dorm. I caga i pixa. I és la persona més bonica d'aquest món . La que més estimes.
I tu estàs feta una merda: pels punts, per no dormir, per patir a cada segon pel nen, perquè no saps si ho estàs fent bé. Perquè no hi ha manuals. Perquè el part és una putada (normalment). Perquè no tens temps ni de dutxar te, ni de cagar. Perquè després de parir la panxa queda taaant flaccida, taaant lletja... Que costa mirar-se al mirall i agradar se...
I les hormones. Tens els sentiments a flor de pell. Plores per qualsevol cosa. T'emociones mirant el nen. T'emociones quan li dones de menjar. Jo no li puc donar pit, i m'emociono amb el biberon. T'emociones quan riu mentre s'adorm. I quan caga és una il·lusió! Vol dir que les coses van bé. Plores quan algú t'explica coses que els hi han passat a altres nens.
I de cop tens ganes de que t'expliquin coses dels nens. I fa tanta il·lusió que les amigues estiguin embarassades!!
Quan ets mare passes a formar part d'un club. Encara que no vulguis. Encara que abans aquest club et fes taaanta ràbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada