Estava de molt poquet, tot just feia ni una setmana que sabia que estava embarassada. Però què dur que és. Què dur és que la il·lusió que tens es trenqui. I el patiment físic. Dolor dins i fora.
La planyo, però també sé que es passa. Al principi és dur, un pal. Però passa, passa. El temps cura i permet refer-se
M'he recordat dels meus Oriols. Els porto sempre amb mi. Quant vaig patir!
Avui miro el Max i sembla que faci una eternitat. Que el passat fos un conte macabre. Però què malament ho vaig passar.
Quan no pot ser, no pot ser. I la naturalesa és sabia.
Desitjo que la C. Tingui més sort que jo, i que la propera vegada vagi tot molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada